L’arquitectura de façanes dures, sense plantes als balcons i amb les persianes baixades, fa que els carrers tradicionals de Terrassa siguin poc amables.
L’olor de sofre es va escampar pel menjador de ca meva. Sense l’embolcall de plàstic i l’aigua a remull amb què intenten mantenir-la fresca, la palma va fer aquesta primera eclosió d’olor. Després, penjada del balcó i amb el sol fregant-li els plecs, ha anat perdent la humitat i ara un llueix un daurat més sec.
Encara no és Diumenge de Rams i ja fa dies que es pot intuir una palma penjada d’un balcó del carrer Sant Llorenç. Però no sé si la veurà ningú. Perquè cal un petit miracle per fixar-se en el meu balcó ubicat en un segon pis.
Probablement, perquè caldria tenir façanes més guapes, per tal que algú gosi caminar amb la mirada alta. Contemplar la majoria dels edificis del meu carrer fa basarda. Les façanes estan desconxades o els manca una capa de pintura d’ençà de fa algunes dècades. Per no dir que la majoria són de colors pastel i grisos; uns tons avorrits –al meu gust– per un clima mediterrani que aguantaria des de coloraines fins al blanc menorquí.
Cal destacar també el cablejat aeri, que vola de casa en casa, conferint-li un aspecte atrotinat. O el fet que no hi hagi (quasi) ningú que col·loqui testos amb plantes i flors als balcons.
De fet, sovint tenen la persiana baixada per “secula seculorum”. També la d’infinitat de finestres que donen al carrer. Surto al balcó i miro carrer avall, cap al Vapor Ventalló, i miro carrer amunt, cap al passeig de les Lletres. Persianes abaixades, al migdia d’un dia hivernal.
La interpretació que faig és que les cases angleses són una construcció arquitectònica que fa mirar més cap al pati interior que cap al carrer exterior. D’acord. Però tenir pati interior implica condemnar una de les habitacions de casa teva a no rebre mai la llum del dia? A estar permanentment tancada?
I les poques amb les persianes alçades, sempre amb les cortines corregudes. No sigui que algú ens vegi. O potser el que veuen per la seva finestra és tan lleig que prefereixen amagar-ho.
De fet, quan vaig arribar a la casa nova, el novembre passat, em va estranyar les cortines del dormitori. Potser jo soc massa “deixat” i no hi he posat cortines quasi mai, als pisos on he viscut.
Però amb tanta barrera visual, es perd tota possible porositat entre l’espai públic (carrer) i el privat (casa). I fem barris cada cop més individualistes. Perquè si no hi ha una veïna que miri per la finestra, potser no tens ningú que cuidi la teva criatura que juga a la vorera. Ni tens cap veí que t’agafi el paquet de Correus, quan tu no hi ets. Però sí que es mantindrà aquella sensació de viure en un carrer fantasmal, quan tornes –de nit– a casa.
I és un peix que es mossega la cua: si ningú no s’esmerça amb l’exterior de casa seva… Si ningú no habita el carrer… Per què ho hauria de fer jo?
I així, la roda de la degradació no es deté mai. Paradoxalment, aquesta fesomia lletjota del carrer Sant Llorenç amaga cases dignes d’aparèixer a una revista d’arquitectura. De fet, sovint ni tan sols és una qüestió de manca de diners, ja que diverses propietats del barri tenen piscines privades als interiors.
Aquesta paradoxa podria explicar-se per la voluntat de no exhibir riquesa, com a tret sociològic distintiu català. Davant una exuberància ibèrica, la contenció catalana.
De fet, reconec que si em sorprèn el peculiar urbanisme de les antigues grans ciutats industrials catalanes (ja que és el mateix a Sabadell com al Vallès Oriental) és perquè porto la meva pròpia motxilla basca. O sigui, el que és habitual per a mi havia estat, fins ara, una arquitectura que prioritza les façanes, ja que el clima de pluges fa inviable tenir terrats (el que necessitem són teulades per canalitzar l’aigua). A més, no es dissenyen patis interiors, perquè tampoc tindrien gaires mesos de vida útil al llarg de l’any.
Vet aquí un dels motius pels quals l’arquitectura és diferent a cada territori. N’hi haurà molts més que ignoro. Però tampoc no crec que exclogui la possibilitat de tenir carrers més macos. Per què no dir-ho obertament.
I aquí l’Ajuntament té molt a dir-hi, en el vessant urbanístic: voreres de menys de 60 centímetres d’amplada, passadissos per a vianants pintats a terra sense pilones de seguretat, manca de semàfors…
No dubto que és més urgent l’emergència social que no pas la configuració urbanística. Però crec que tampoc no és incompatible amb el dret a la bellesa de l’entorn urbà.
He penjat la palma al balcó per fer bonic. Igual que els meus veïns del primer han penjat unes llumetes que encenen a les nits. Per fer un barri més amable i que no hi hagi carrers lletjos.
