Victor Manuel Punzano
Jo no sé quina classe de música sona al cap dels cabdills que dirigeixen la nostra Unió Europea. Primer apareix en escena Emmanuel Macron, que catapulta la possibilitat d’enviar tropes franceses a Ucraïna, i l’home es queda tan a gust, com si no hagués dit res.
No tindrà el noi prou problemes al seu país per posar el musell a 2.600 quilòmetres vista. Mare de Déu el que arriba a fer la impopularitat acuitant. Després apareix com per art de màgia la poderosa Úrsula Von der Leyen en un paper melodramàtic d’un acte teatral prèviament guionitzat. Com aquell qui res, escup un vòmit bel·licista tan surrealista com inèdit: “La guerra no és impossible”. Un còctel explosiu de caràcter lingüístic que té la doble funció d’acovardir i ho dic jocosament a Moscou, però també atemorir seriosament els ciutadans fastiguejats que facin nostres els problemes burocràtics i ens afectin les conseqüències de la seva irresponsabilitat.
La paraula “guerra” produeix temor, pànic i desassossec, però no oblidem que també és l’amic més fidel de la manipulació.
A l’inici de la guerra d’Ucraïna, aquests mateixos dirigents, els que avui demanen urgentment el rearmament d’Europa, ens volien convèncer que Rússia sucumbiria a la seva supèrbia, claudicaria i que les mesures sancionadores col·lapsarien el múscul rus. Ha passat tot al contrari, Putin ha sabut orquestrar una maniobra estratègica excepcional per vendre’s a altres països com ara l’Índia i la Xina, ara aliats russos. Mentrestant, els estats membres de la Unió són els que més severament acusen les conseqüències econòmiques de la guerra. Inflació, migracions i repercussions en la distribució energètica. Desconec si el Parlament Europeu era coneixedor que qualsevol sanció comporta una reacció i contra sanció. Rússia va decidir suspendre el subministrament de gas contribuint a crear situacions rocambolesques com la decisió de comprar gas als EUA i importar-lo mitjançant vaixells cisterna. Precisament, la confiança cega als EUA és la que ens condueix al carreró sense sortida en què ens trobem. L’Administració Biden al costat d’algun dels seus autòmats europeus com Jens Stoltenberg, secretari general de l’OTAN, i altres sequaços de menor rang van utilitzar Ucraïna i els seus ciutadans com a ham per tensar al màxim la situació amb Rússia. El plantejament era senzill: defensant Ucraïna es defensava la democràcia i els “valors” occidentals, però la seva execució no acaba d’agafar força. Sobretot, ara que es fa molt plausible un canvi de rumb a la Casa Blanca, i apareix de nou la icònica figura de Donald Trump, qui assegura que no defensarà, davant d’una invasió russa, territoris que tinguin pendents factures amb l’OTAN, encara més, anima Moscou “a fer el que vulgui”. Amb Trump gestionant el poder americà, l’aliança transatlàntica deixa de tenir sentit, ja que el “cosí de Zumosol” desapareix de l’escena. Si m’han seguit durant tot l’acte, entendran immediatament la necessitat imperiosa de rearmament i el paper líric de la Sra. Von der Leyen, que ni ella mateixa creu.
Rearmar la Unió Europea significa contradir els seus principis bàsics de llibertat i foment de la pau i estabilitat, perquè ens porten cap a la guerra. M’horroritza pensar en mares que ja no poden plorar en veure els seus fills marxar cap a una absurditat, cap a la contesa.
De guerres n’hi ha de molts tipus i, que no ens enganyin, aquesta és ideològica entre dos blocs geopolítics cada vegada més radicalitzats. Els valors sense rumb d’occident s’enfronten als sòlids i jerarquitzats d’aquells als quals anomenen enemics. No soc jo qui ha de qüestionar ni uns ni altres, Navalni és una altra excusa, com Ucraïna ho ha estat. En definitiva, es tracta de sotmetre Rússia a un diccionari occidental sense comptar amb la mateixa Rússia.
Fixin-se, el mateix dia en què fins al no-res sospitós diari “The New York Times” reconeixia que la Ucraïna de Volodímir Zelenski podia acabar perdent la guerra, la presidenta de la Comissió Europea es permetia afirmar sense parpellejar en el seu discurs al Fòrum Econòmic de Davos tot al contrari. És teatre amb un títol: “Tambors de guerra”.
