Josep Ballbè i Urrit
Fa un parell de mesos que es va fer públic: el president Sánchez va forçar que la Societat espanyola de Participacions industrials (SEPI) adquirís el 10% de les accions de Telefònica.
La mesura no esdevé cap altra cosa que la resposta –a peu canviat– a l’entrada d’un fons saudí, que acabava d’invertir-hi una xifra similar. D’aleshores ençà, ningú no ens ha parlat de nacionalització. Ni tan sols la que jo anomeno “la voz de su amo”. Més ben dit, la ministra portaveu, Pilar Alegría, cada cop que obre el bec, ho fa des d’una trona predominant i prepotent. El to de totes les seves rodes de premsa és xulesc, perdonant-nos la vida.
En aquest cas, apel·len al fet que el conjunt de les principals economies europees participa en les “telecos” pel seu caràcter purament estratègic. Per tant, l’Estat espanyol no n’és l’excepció. L’oposició política ho critica amb la boca petita. Al cap i a la fi, en aplicació real d’allò que coneixem com a alternança política, els governs del PP han dut a terme autèntiques obres d’orfebreria financera per camuflar/diluir operacions de dubtosa legalitat. És clar que, mentre que qui paga la moma sigui el contribuent, res no importa. Tot “cola”. Metafòricament parlant, dels gols per l’escaire ningú no se n’adona.
En aquesta tessitura, no puc treure’m del cap els gairebé 57.000 milions d’euros esmerçats pel FROB en la reflotació del sector bancari, arran de la crisi financera endegada l’any 2008. Llavors, a bombo i platerets, se’ns va perjurar –per activa i passiva, des del Ministeri d’Economia i finances– que no costaria ni un duro al ciutadà. Per contra, el Banc d’Espanya va assumir que uns 40.000 milions no s’arribarien a recuperar. Quina barra! Ara em pregunto –sense que l’executiu no respongui– com és possible que, després d’un boiant 2023, això no es pugui qüestionar o replantejar. Els grans bancs del país van tenir uns beneficis de més de 26.000 milions, després de pagar-ne 1.200 en el nou impost a la banca.
Es podria recapitalitzar la guardiola de les pensions, que bona falta fa. Per tot plegat, la meva reflexió s’orienta a suggerir –reprenent el tema de la CTNE– si no fora millor enfortir la solvència d’aquesta macroempresa mitjançant la capitalització. No pas d’acord amb la via de la regulació legal o jurídica. En cas de no ser així, tinc/tenim tot el dret a malpensar en línia amb l’enunciat que he triat per al títol.
