Opinió

La veritable alegria

Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa

Aquest diumenge vam celebrar el IV diumenge de Quaresma. Tradicionalment, aquest diumenge és conegut per l’inici de l’“introitus” de la missa, és a dir, el cant d’entrada: “Laetare”.

“Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l’abundància del seu consol”. És un diumenge que ens recorda un element molt important: la Quaresma i, en general, tota la vida cristiana no és tristesa, sinó alegria.

Però és possible l’alegria enmig de tants problemes i patiments com trobem a la vida? Fàcilment podem confondre alegria amb felicitat. La felicitat és un estat de l’ànim plenament satisfet. I com tot estat d’ànim és molt voluble. L’alegria és un sentiment més profund, que neix generalment d’una viva satisfacció d’ànima. Com a sentiment té un caràcter més estable que un estat d’ànim o emoció. Ara bé, preguntem-nos: on trobem aquesta alegria? On la busquem?

La veritable alegria és un fruit de l’Esperit Sant (cf. Ga 5,22) i sempre va lligada a la caritat. Potser ens haurem trobat persones que són profundament egoistes, que no miren per ningú i que se’ls veu satisfets. Però molt probablement no transmetran alegria. Perquè l’Esperit Sant ens insereix dins de la nostra vocació més genuïna: estimar i ser estimat. Per tant, l’alegria vindrà més de com jo estimo i em deixo estimar que no pas de condicionants externs.

Segurament coneixereu aquella anècdota de Sant Francesc d’Assís parlant amb el germà Lleó i com li explicava què era la veritable alegria: “Torno de Perusa i de negra nit arribo aquí (al convent), i és temps d’hivern fangós i tan fred que es fan caramells d’aigua freda congelada a les extremitats de la túnica i colpegen sempre les cames, i la sang raja d’aitals ferides. I completament dins el llot, el fred i el glaç, arribo a la porta i, en haver trucat molta estona i cridat, ve un germà i pregunta: Qui hi ha? I jo responc. Fra Francesc. I ell diu: Ves, no és una hora decent d’anar pel món; no entraràs pas. I en insistir de nou, respon: Ves-te’n! Tu ets simple i illetrat, ja no vens amb nosaltres; nosaltres som ja no et necessitem. I jo de nou, dempeus a la porta, dic: Per amor de Déu, acolliu-me aquesta nit. I ell em respon: No ho faré pas. Ves-te’n al lloc dels Crucífers i demana-ho allí! Et dic que, si hagués tingut paciència i no m’hagués irritat, en això està la veritable alegria i la virtut i la salvació de l’ànima”.

Sant Francesc ens ensenya que si la creu de la vida la veiem com una ocasió en què practicar la paciència —és a dir, una oportunitat en què estimar el germà—, i adonar-nos que també és un moment en què podem unir-nos a Crist en la seva entrega a la Creu, estarem responent a la nostra vocació més profunda. Si vivim així la creu de cada dia, el món ens preguntarà per la causa de la nostra alegria, malgrat veure’ns a vegades tristos i plorant… perquè ho viurem amb la serenor d’estar responent a la crida a estimar. Que aquesta Quaresma ens ajudi a experimentar-ho així i a evangelitzar els nostres familiars, amics i coneguts des del nostre viure amb paciència i alegria.

To Top