Salvador Cardús i Ros
Cal felicitar la Cambra i la Cecot per haver-se afegit a la vintena d’organitzacions que demanen –no sé si l’exigeixen amb alguna força en particular– una reforma a fons per tal de resoldre l’endèmic dèficit fiscal i d’inversions públiques a Catalunya. Volen un pacte fiscal o un model federal.
La qüestió és més vella que anar a peu. Hi ha dades molt antigues sobre el tractament fiscal abusiu de l’Estat amb els catalans –inclosos els illencs i els valencians– que, encara que molesti reconèixer-ho, és un veritable espoli propi de les relacions colonials. Però sense anar tan lluny, sempre cal recordar –i recomanar-ne la lectura– de l’obra de referència d’un liberal tan moderat com era Ramon Trias Fargas de 1985: “Narració d’una asfíxia premeditada”. I, sobretot, podem anar a les dades objectives. És a dir, a aquests més de 20.000 milions anuals d’impostos que paguem els catalans i que no tornen (63.000 milions entre 2019 i 2021, més de 8.000 € per cada català). O al fet que un cop repartits els impostos “solidàriament” per tot l’Estat, no es respecti el principi d’ordinalitat, és a dir, no perdre posicions respecte dels qui aporten menys. I, és clar, aquesta pràctica endèmica de l’Estat d’invertir molt menys a Catalunya del que es pressuposta i s’anuncia, i a Madrid, molt més del previst. El primer semestre del 2023 va ser només un 16% del pressupostat i més de 5.000 milions entre 2015 i 2022.
Vistes les dades, el que més sorprèn és com s’ignoren. Com ja va dir fa temps l’economista Xavier Sala-i-Martín, irònicament, hi ha dues constants a l’univers: la velocitat de la llum i la taxa d’espoli fiscal a Catalunya. Cada vegada que algú demana al govern de Catalunya més inversió en educació o cultura, o en sanitat, en ajuts a la dependència, en suport als pagesos o en obres públiques, de fet, a qui s’hauria de dirigir és al govern de l’Estat i, en general, a les polítiques de l’Estat en qüestió de finançament. Cada vegada que s’esmenten les “retallades”, a qui s’hauria d’assenyalar és a qui fiscalment les força, a qui realment ens escanya i no només a l’executor de l’ofec. Oblidar en aquestes reclamacions l’infrafinançament és, objectivament, fer-se còmplice de la depredació fiscal en la mesura que emmascaren l’abús davant dels catalans.
Per tant, benvinguts la Cambra i la Cecot a la denúncia d’una situació que, a més d’injusta, és insostenible tant per al futur dels catalans –cada vegada més empobrits– com de les mateixes organitzacions signants. Ara caldria un manifest semblant de tots aquells que reclamen més inversió pública i, és clar, dels sindicats. Però dit això, han de saber –suposo que ja s’ho temen– que clamen en el desert. De la denúncia de Trias Fargas ja en fa quaranta anys. I en fa 15 de la darrera revisió de la LOFCA –la llei de finançament autonòmic– i deu d’incompliment de l’obligació de revisar-la cada cinc anys. I si no es revisa –tot i que no resoldria el problema de fons– és perquè la resta d’afectats no en volen ni sentir parlar, mentre els partits que governen l’Estat –tots– saben que s’hi juguen les eleccions i la pau interna de les pròpies organitzacions.
De manera que si ja hem vist el sacramental que s’ha organitzat per la llei d’amnistia, imagineu el que suposaria atendre la petició d’aquesta vintena d’organitzacions. Al capdavall, la resistència a la llei d’amnistia no ho és tant per raons patriòtiques
–que també– com de butxaca, en la mesura que pensen que una cosa, l’amnistia, podria portar a l’altra, la independència i, és clar, al final dels temps de vaques grasses fiscals.
No sé quin termini s’han donat aquestes organitzacions per mesurar l’eficàcia de les seves peticions i ja estic impacient per veure quines conclusions en treuen –ells que són gent d’anar per feina–, i quin és el pas següent que pensen que s’ha de fer. Jo el tinc clar: del model federal encara autonòmic que proposen al de la independència fiscal completa. Aquí, pacientment, els estarem esperant.
