Ramon Bosch
Tots els que hem jugat alguna vegada de porters de futbol ens hauria agradat que algú ens fes una foto com la que va fer Ramon Masats a aquell seminarista, just en el moment àlgid del seu vol, a punt de desviar la pilota que volia entrar ran del pal.
És una foto que ho té tot, plasticitat, bellesa i la capacitat de retratar tota una època en una sola imatge: les sotanes que ho dominaven tot, fins i tot els camps de futbol, els pisos a mig construir del “desarrollisme” i l’alegria i les ganes de viure de la joventut malgrat la grisor absoluta de l’època.
Quan veig aquesta foto, no puc deixar de pensar en el pare Tudela, un escolapi que jugava de porter de futbol en les grans ocasions, és a dir, en els partits professors-alumnes del dia de Sant Josep de Calassanç. Aquest dia era festa grossa a Can Culapi, que començava, lògicament, amb una missa a què seguien tot d’activitats i culminava amb l’esmentat partit, en què jugaven els alumnes de COU, de vegades reforçats amb alguns futbolistes d’altres cursos, i els professors, alguns d’ells capellans, reforçats per pares d’alumnes. El pare Tudela era un “palomitero” d’una agilitat extraordinària per l’edat que li recordo i pel fet encara més extraordinari de jugar amb les ulleres de miop lligades al clatell per una goma de calçotets. Tots érem fans del pare Tudela perquè era bona gent i, sobretot, perquè ens semblava homèric veure un capellà vestit de futbolista volant de pal a pal per entomar una pilota. Tinc el convenciment que els partits regidors-periodistes de la nostra Festa Major van tenir la seva font d’inspiració en aquells altres del dia de Sant Josep de Calassanç.
Però a futbol als Escolapis s’hi jugava cada dia, no només per Sant Josep de Calassanç, i amb la mateixa passió i dedicació que el seminarista de Ramon Masats, per a desesperació de les nostres mares, que veien com tornàvem a casa bruts com una guilla i amb les sabates noves convertides en una calamitat. A l’hora del pati hi acostumàvem a jugar per cursos, cadascun amb la seva pilota, compartint l’espai del mateix camp de futbol. Era una estampa digna de ser retratada veure els porters de cada curs arraïmats al costat del pal i ocupant la porteria quan s’acostava la pilota que havien d’aturar. Naturalment, no tot era tan endreçat com ho explico perquè sovint les pilotes no venien d’una en una i es creaven situacions de molt comprensible confusió. També es podia donar el cas contrari, que el porter, cansat que no arribés la seva pilota, s’hagués dedicat a fer-la petar amb un company de classe o, fins i tot, a jugar a boles en un dels “guàs” estratègicament situats al voltant del camp i, quan arribava el moment de la veritat, estigués lamentablement distret per a desolació dels companys de curs. Això passava especialment en aquells casos en què s’escollia com a porter el que no servia per a res més, futbolísticament parlant, amb la qual cosa en la mateixa elecció ja hi anava implícit el desastre. Qui hagi viscut des de dintre aquell Cafarnaüm de l’hora del pati estarà raonablement preparat per sortir airós de la Patum de Berga.
És fàcilment imaginable la ferum que devien fer les nostres classes, sobretot a l’hivern, amb les finestres tancades i les estufes de butà a ple rendiment, quan pujàvem de l’hora del pati bo i suats, amb les sabates empolsinades i la bata, aquella bata ratllada i lligada amb un cinturó, que semblava un mostrari de les argiles que componien el camp de futbol.
