Lluïsa Melgares Aguirre, regidora de Polítiques de Gènere de l’Ajuntament de Terrassa
Fa unes setmanes es van fer públics els resultats de l’enquesta de valors a la societat catalana elaborada pel Centre d’Estudis d’Opinió (CEO).
A la pregunta “Creus que el moviment feminista ha anat massa lluny?”, un 32% de les persones entrevistades s’identifiquen “molt o bastant” amb l’afirmació. I, el que és més sorprenent, és que el percentatge d’adhesió més elevat, un 54%, el trobem a la franja d’edat dels nois que tenen entre 16 i 24 anys.
Cal que el feminisme continuï treballant, perquè és inexplicable com cala la desinformació sobre les dades reals de desigualtat o com s’escampa la informació interessadament falsa, amb l’objectiu de mantenir les desigualtats estructurals que encara existeixen entre dones i homes. Estem davant del masclisme exhibicionista, que està calant en el nois joves a través de les xarxes i en contra de les dades reals.
Els avenços legislatius i la visibilitat de les reivindicacions feministes poden provocar la falsa il·lusió que la igualtat de gènere ja s’ha assolit. És cert que hem avançat, però també ho és que hi continua havent desigualtats de gènere en tots els àmbits. La desigualtat persisteix.
Segons dades de l’INE (2023), la taxa d’atur de les dones continua sent més alta que la dels homes, gairebé un 10% superior per al conjunt de Catalunya. I això, tot i que hi ha més noies amb més formació i resultats acadèmics més bons; segons les dades del Consell Comarcal del Vallès Occidental (febrer 2024), el 56,5% de les persones que tenen entre 25 i 39 anys i estudis superiors assolits són dones.
Aquesta formació, en canvi, no acaba sent representada per una feina millor i més ben retribuïda. En el mercat laboral, la bretxa salarial a Terrassa és del 15,1%, ja que les dones cobren de mitjana 4.320 € menys que els homes. La bretxa salarial és més elevada en els grups d’edat més grans (és a dir, les dones de 55 anys i més cobren una mitjana de 8.177 € menys que els homes de la mateixa edat). També trobem una diferència en la contractació temporal; a la comarca, 7 de cada 10 contractes a jornada parcial són de dones i el percentatge de dones que treballen a temps parcial és de gairebé 15 punts superiors al masculí.
El treball a temps parcial no és sempre una opció voluntària, sinó que està condicionada per la necessitat d’atendre la família i la llar, i en particular d’atendre les criatures durant les primeres etapes de la vida o les persones grans, dependents o malaltes.
Un altre indicador en la mateixa línia són les excedències per cura de filles i fills i per cura de familiars dependents. A Catalunya, durant el 2021, el 92,14% de les excedències per cura de filles i fills i el 78,3% d’excedències per cura de familiars dependents van ser sol·licitades per dones.
La manca de corresponsabilitat és injusta i té conseqüències sobre la salut i sobre les oportunitats reals de participació de les dones a tots els àmbits de la vida. De fet, les enquestes d’usos dels temps que elabora el Departament de Salut revelen, any rere any, que les dones treballen el doble que els homes, i que dediquen el doble d’hores a la llar i a la família.
En definitiva, són molts els aspectes de la vida i la societat en els quals podríem parlar de sexisme i de desigualtats. En aquest sentit, per tal d’aconseguir la igualtat entre dones i homes cal que tinguem present que hi ha altres categories i situacions socials que interactuen en aquesta evident desigualtat, com són la identitat o l’expressió de gènere, l’origen, la classe social, les capacitats diverses o l’edat, entre d’altres.
Una bona mostra d’això és la preocupant feminització de la pobresa: el mateix estudi que ja hem comentat elaborat pel Consell Comarcal apunta que a Terrassa el conjunt de dones que es troben en risc de pobresa és del 12,2%, però aquesta proporció s’eleva al 45,7% en el cas de les dones estrangeres.
És cert que hem avançat, però també ho és que hi continua havent desigualtats de gènere a tots els àmbits. La desigualtat persisteix.
