Opinió

Homes

Joan Costa Borras

Un any més, el dia internacional de la lluita feminista ens interpel·la a construir una societat sense privilegis ni desigualtats per raó de gènere, i un any més, els homes continuem embrollats en un model de masculinitat que ha oprimit i explotat les dones des de fa mil·lennis i que molt majoritàriament a nosaltres mateixos ens ve del tot gran.

Elles fa més de 100 anys que es repensen, negant-se a continuar exercint els rols de comparsa, criada, mainadera i puta, de llur família i de llur parella, atorgats per la societat. Mentre nosaltres, educats ancestralment en la insensibilitat, capada “la clau de girar el taller” que diria Adrià Puntí, continuem transitant entre la simulació de nosaltres mateixos, entre el nostre personatge que intenta complir amb un arquetip de mascle més o menys actualitzat, i la nostra realitat, carregada de matisos, de dubtes i pors, també de creativitat, força i lluminositats infinites, de tendresa i vulnerabilitat. Transitant la culpa per pertànyer al gènere que mata, esclavitza i exerceix privilegi sobre les dones, però posant terra a sobre el nostre passat a fi de no trobar-hi gaires llànties, abaixant el cap davant la ira alliberadora de la revolució feminista, però responent amb mil excuses de mal pagador els seus missatges, conformant-nos amb aquella cosa tan adolescent de les bones intencions quan se’ns fa evident un comportament masclista. Definitivament i lamentablement, per les dones, la societat i nosaltres mateixos continuem embrollats sense saber com desempallegar-nos dels rols masclistes que la societat heteropatriarcal ens ha reservat.

Per posar un exemple personal de tot plegat, durant la pandèmia vam activar un grup de WhatsApp d’homes del Vallès Occidental que pertanyíem a la mateixa organització amb l’objectiu de reflexionar, compartir sobre la nostra masculinitat i d’aquestes reflexions proposar-ne accions concretes. Inicialment, va ser tot un èxit, però més enllà d’errors que segur que un servidor va cometre, a poc a poc el grup es va anar esmorteint. Per què? Ras i curt, perquè no vam suportar reflexionar des de les mateixes emocions i contradiccions, realçant la nostra sensibilitat.

Vaig participar en un taller, en un entorn protegit, en què homes i dones compartíem, més o menys desemmascarats de prejudicis. En un moment donat, un grup de dones ens van dir: “No sabeu com ens posa veure homes relacionant-vos amb aquesta tendresa…”. I és que estan acostumades a veure’ns des del que tenim marcat a foc: competint entre nosaltres, sempre amb l’obligació de triomfar, de conquerir, de tenir-la més llarga i sempre a punt. Són pocs els que se senten còmodes i capaços de reeixir en aquest model de mascle. La immensa majoria hem de construir un personatge més o menys allunyat de nosaltres mateixos –com a símbol dir que cada cop consumim Viagra més aviat– i tot per guanyar-nos el favor social i personal del nostre entorn i d’estar a l’altura d’unes expectatives ben arnades. Cada dia amb més força, les dones, la societat i, en el fons, el nostre propi interior ens recorda que aquest és un model caduc. Els homes jovenets són els que ho tenen més complicat. Sense referents de masculinitats igualitàries i lliures, han de començar a fer-se camí entre una majoria que comença a no riure les gràcies de l’únic model de mascle que els hem mostrat.

A banda de donar suport a la lluita dels feminismes i prendre consciència que el masclisme és cosa de tots, per què no sortim de l’armari, com les dones fa més de 100 anys, ens mirem a la cara, deixem de competir entre nosaltres, ens atrevim a parlar i socialitzar les nostres pors, anhels i sentiments, deixem de taponar les vies d’aigua del nostre personatge, ens ajudem a identificar el que no volem d’aquest rol imposat per l’heteropatriarcat i reivindiquem unes masculinitats que ens representin millor?

To Top