Joan Carles Folia, Coach Advance Life
En qualsevol manual simple que parli d’educació, el binomi ensenyament-aprenentatge sempre el trobarem com si fos una coalició indestructible i que la primera activitat porta afegida com a conseqüència la segona. Res més lluny de la realitat.
Cada vegada podem assegurar que moltes de les coses que ensenyem –i, sobretot, depèn de com ho fem– no s’aprendran mai.
En totes les formacions que faig a equips de mestres intento transmetre la idea que si allò que es vol ensenyar no motiva, no trempa, no emociona els nostres alumnes, l’esforç que fan mestres i professors queda esmorteït i pràcticament inservible. Per aprendre quelcom hi ha d’haver predisposició, interès, al·licient, atractiu, estímul i incentiu, i perquè allò que es vol ensenyar provoqui atracció com un imant al ferro, cal que la proposta que posem a disposició del fet d’aprendre sigui com un agulló que punxa els receptors a estar pendent de tot el que se’ls vol traslladar. En un món ràpid i veloç com el que vivim i que funciona de manera frenètica, trobar-nos un mestre a les vuit del matí entrant a l’aula amb el llibre sota el braç i dient “bon dia” predisposa els alumnes a jeure més i millor a la seva cadira per buscar una posició còmoda per al que els ve. Sé que això que estic dient pot ser rebut per la comunitat docent com una provocació, però no seria aquesta la meva real intenció, és la de fer-los reflexionar de quines han de ser les seves propostes, estratègies i posades en escena per assolir l’actitud proactiva dels alumnes que tant reclamen.
La neuroeducació entesa com la disciplina que estudia el cervell durant els processos d’aprenentatge i la reacció del cervell humà davant dels estímuls que es converteixen en coneixement ens ha ajudat molt a entendre que si no som capaços de generar elements neurobiològics a la zona emocional difícilment, estimularem la part més volitiva del cervell. Per dir-ho de manera més simple, no hi haurà voluntat d’aprendre si no emocionem els nostres alumnes en el cas dels docents o els nostres fills en el cas dels pares i mares.
Som els adults els que ens hem de trencar la closca per generar estímuls que copsin, enganxin i empentin els joves a voler conèixer les coses del seu entorn. Som nosaltres els que hem de provocar aquesta reacció en el seu organisme per poder disposar d’una plataforma en la qual poder construir tots els valors, els coneixements i les creences que volem que integrin.
Ensenyar per ensenyar no ens porta enlloc i hem d’assegurar-nos que el temps que emprem a ensenyar és realment eficaç i eficient perquè l’objectiu final de la nostra tasca com a emissors sigui fructífera i no una pèrdua en temps i en contingut.
De fet, tots vivim a la mercè de les nostres emocions i les nostres emocions influeixen i donen forma als nostres desitjos, pensaments, motivacions i comportaments.
