Josep-Maria Font i Gillué
Comiat. Divendres al capvespre vaig anar a pregar i a acomiadar-me de les monges, en els seus darrers Vespres al monestir de la Torre de Mossèn Homs.
Érem una quinzena de persones que al llarg dels anys ens hi hem sentit molt ben acollits. Gràcies, germanes Pili Espuche, Elisa Aymerich i Rosa Puig, no hi va poder ser la Rafi-Maria Ayala. Són les darreres que quedaven, la resta ja havien marxat i dispersat abans. Desitgem que al Monestir de Mataró –de fet, la casa mare de la fundació terrassenca–, on han escollit anar, es trobin tan ben acollides com ho han estat a Terrassa. En acabar el res de Vespres, unes molt breus paraules de la qui fou la darrera superiora, ara en funcions. En Joan Casals ens va obsequiar amb un breu concert d’orgue i petons i abraçades molt sinceres per part de tothom. Us trobarem a faltar, no ho dubteu, quedem una mica orfes, no ens serà fàcil trobar un nou lloc on ens trobem tan bé: celebracions de Pasqua, Nadal, Vespres ecumèniques, etc., tot amb senzillesa i presidides per bons i també senzills clergues que ens ajudaven en l’aprofundiment de la Paraula. Cercarem el nou lloc sabedors de les paraules del Senyor “perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allí enmig d’ells”. La fe mou muntanyes diu també el refrany popular i Jesús ho corrobora. La Paraula ens ajuda i empeny a fiar-nos-en i ho sabem perquè ho hem viscut amb confiança, “ho hem vist amb els nostres ulls”, deien les dones i els homes contemporanis de Jesús. Que l’Esperit ens ajudi en tots els discerniments de la vida, ara a trobar el lloc substitut del Monestir de les Carmelites.
La fundació a Terrassa
Va ser el 28 d’abril del 1948 el dia de la fundació del monestir al carrer Martín Díaz, que prengué el nom de Monestir de Jesús Diví Obrer i Sant Josep Oriol. La fundació va ser empesa per la germana terrassenca Maria Rosa Marcet Cabasa (1892-1979) i sis monges més, des del monestir de Mataró, on residien. El 1936, la comunitat es va dispersar, però el 1939 es va reconstituir amb nombroses vocacions i la Maria Rosa, amb tot l’ajut de la seva família, no va parar fins a aconseguir la desitjada fundació terrassenca, enmig del brogit fabril d’aquells anys a “la ciutat del fum”, al barri de Ca n’Aurell, al costat de la gent treballadora i de molts nouvinguts d’arreu que hi vingueren a guanyar-se el pa. Eren temps immediats a la postguerra i molts havien passat por, malalties, gana i tot el que vèiem malauradament encara avui a les guerres, que sempre són fratricides. L’11 de maig del 1958, al mateix edifici, però amb façana al carrer Frederic Soler, inaugurava l’església dedicada a Jesús Obrer, aleshores ja eren vint-i-tres monges.
Amb els anys van veure com la ciutat creixia i amb el pas dels anys van quedar a recer de nous edificis d’habitatges molt dimensionats –avui ja no hi queden ni les fàbriques–. El monestir es va construir en una sola planta i amb el pas dels anys va anar quedant com en un sotabosc humit i amb poc sol. Tot plegat el feia inhòspit i gairebé sota mínims per viure-hi. El 1995 hi havia una vintena de monges i és aleshores que cerquen un nou habitatge més confortable. A alguns ens va doldre la decisió que van prendre de deixar el monestir, ja que suposava de sortir del barri de gent senzilla que les va acollir. Però receptar és fàcil i prendre no ho és tant i vam respectar, com no podia ser d’altra manera, la seva decisió.
El Monestir de Mossèn Homs
Van tenir la sort de trobar bons col·laboradors i professionals que les van ajudar en la construcció d’una nova estança, a la zona coneguda com a Torre de Mossèn Homs, als afores de Terrassa, un espai agrícola i semiboscós al nord-est de la ciutat. L’arquitecta Beatriz Wurth Veiga es va fer càrrec de la construcció del nou monestir en una única planta rectangular en una superfície de 1.103 metres quadrats. Tot porta a pensar que la gentilesa de persones benefactores i la venda del monestir del carrer Martin Díaz els va permetre aquest nou emplaçament de modèlica construcció i senzillesa on han residit les monges, conservant-lo pulcrament fins ara. Aquest Carmel, històricament fruit de les fusions dels Monestirs de Reus, Sabadell i Terrassa, fins fa ben poc comptava amb deu germanes. Ha format part de la federació Santa Maria de Montserrat de Carmelites Descalces de Catalunya i Balears. El nombre reduït de germanes, l’avançada edat d’algunes i la manca de vocacions les ha portat a prendre aquesta decisió, no del tot aliena a la seva voluntat. Poques opcions més tenien a l’abast forçades per la realitat.
I ara al Monestir què?
Puc dir que la impressió de molts és que les monges no han rebut el suport que molts creiem que mereixien per part de l’ordinari del lloc. Tothom va trobar estrany, tot i les disculpes –per raons d’agenda– que va presentar l’arxipreste de Terrassa Miquel Planas, que va presidir la missa d’acció de gràcies en què van participar unes 150 persones, pel cap baix, que es va celebrar el dia 2 de desembre a les 9 del matí, acompanyat de nombrosos capellans. També puc dir que molts vam trobar estrany que Salvador Cristau, el bisbe, no hi fos, va preferir anar-hi un altre dia en una visita més personal i íntima.
I continuant amb la manca de suport… fa mesos, potser algun any, que sabem tot i el discret silenci de les monges, que respectem i entenem, que el Monestir és cobejat pels veïns –una casa sacerdotal dels escrivanistes. Algun dels seus membres ha afirmat amb rotunditat que se’l queden (no que se’l quedaran) per ampliar la residència que hi tenen a tocar, un edifici tancat, sovint fosc que molts ens preguntàvem què era.
El Bisbat sembla que també ha jugat aquesta carta, si més no per omissió, empenyent l’operació, també immobiliària, a favor de l’Opus. Francament i sincera, som molts els qui hauríem preferit que anés a parar a altres mans més d’acord amb el present i futur de l’església més senzilla i compromesa amb els més vulnerables que Francesc, el papa, defensa a capa i espasa, amb la radicalitat i la força de l’evangeli de Jesucrist.
Res d’estrany, ja coneixem el tarannà dels anys de Saiz i ara de Cristau. Res d’essencial ha canviat, com allò del Guepard de Lampedusa. Tampoc hi teníem grans esperances sabent d’on venien i l’estil de les seves obres i principals col·laboradors.
Preguem
L’Església no viu arreu els seus millors moments, ni els pitjors en aquest món convuls que ens ha tocat viure, tot i que penso que la seva “democratització” i l’ajut de Francesc, que des de Roma ha empoderat el Poble de Déu, homes i dones, cada dia més, que s’han fet adults i adultes. Francesc ha despertat el Vaticà II, després d’anys i panys d’adormit i desconstruït activament.
Mentrestant, hi ha penes i glòries i avui ens toca pregar per: les eleccions a la Conferència Episcopal Espanyola d’aquesta setmana, perquè menin a bon port, a l’Evangeli, a Natzaret, no a Toledo; les persecucions i assassinats a esglésies d’Àfrica, d’Àsia, de Centreamèrica, bisbes i cardenals infidels a Roma i fidels a grups polítics de tots colors sobretot d’ultradreta: Brasil, Estats Units, caps d’estat i partits que utilitzen el clergat de tots els escalafons per als seus objectius dictatorials sobre el poble.
I que Déu hi faci més que nosaltres!
