Xavier Roca, director de l’ESEIAAT de la UPC
El passat 10 de febrer Terrassa va ocupar Barcelona
Un destacament politècnic format per 2.300 persones de l’exèrcit del coneixement, que pertany a la divisió d’enginyeres i enginyeres de l’ESEIAAT, va aixecar la bandera egarenca de la pau al Centre de Convencions Internacionals de Barcelona (CCIB), conegut com l’Auditori del Fòrum, amb la finalitat de graduar prop de 900 professionals de l’enginyeria altament qualificats. Tanmateix, tot i que físicament érem a Barcelona, en realitat ens sentíem a Terrassa. I és que no va poder ser. No vam poder celebrar el dia més important del curs a la nostra ciutat perquè no hi ha un espai adequat per celebrar esdeveniments tan multitudinaris.
Tenir la capacitat de proveir al país entre 900 i 1.000 enginyers i enginyeres cada any no és una qüestió fútil. En un context industrial i econòmic en què es necessiten en els propers deu anys 200.000 d’aquests professionals, Terrassa i l’ESEIAAT de la UPC esdevenim una ciutat i un centre de formació estratègics.
I si és així no és per casualitat. La nostra ubicació és clau, perquè d’ençà que vam néixer, ara fa 122 anys, ens trobem precisament al bell mig del motor industrial català, a la comarca del Vallès, que representa actualment el 25,6% del valor afegit brut del país, molt per davant de qualsevol altra comarca, amb una població d’1,4 milions de persones, prop del 20% del total de població a Catalunya i molt a prop dels 1,6 milions empadronats a Barcelona.
Aquestes dades són ben conegudes i ens continuen interpel·lant amb la seva tossudesa per redefinir la relació que hi ha entre el nostre territori i la ciutat de Barcelona, que ara per ara és de subordinació metropolitana.
Sense aquest replantejament geopolític estratègic, seguirem patint mancança d’infraestructures i equipaments, com ara, un gran centre d’esdeveniments amb capacitat per a 5.000 persones al qual es puguin desenvolupar activitats de tota mena, empresarials, culturals, acadèmiques, sectorials, artístiques etc., que visibilitzin i aportin valor a la massa crítica cívica, industrial, comercial i universitària que bull al Vallès.
He de confessar que l’equip de professionals amb què compto per donar suport institucional a l’ESEIAAT ha fet mans i mànigues per trobar aquest gran espai a Terrassa i poder celebrar com cal, a casa nostra, la gran festa de l’enginyeria de Catalunya. Ni la nostra sala d’actes, ni el recinte firal, ni el Teatre Principal, ni l’Auditori Municipal, ni l’Auditori de la FACT, ni tan sols el gran plató del Parc Audiovisual compten amb les característiques adients. Són espais perfectes per a la funció i la dimensió per la qual estan o van estar concebuts, producte de les necessitats del seu temps. Tanmateix, tot plegat ha evolucionat.
La ciutat no deixa de créixer; el teixit industrial i empresarial de la comarca també necessita el seu espai on convocar i concitar la trobada dels diferents sectors amb els seus clients o aliats. I és que ens hem d’atrevir a imaginar aquest gran centre de convencions de Terrassa amb un altre espai annex on organitzar fires sectorials. La proximitat i la connexió ràpida amb la capital permetria a Terrassa competir amb una Barcelona que ja ha arribat al límit de la seva capacitat, de manera que la nostra ciutat podria oferir aquest gran centre com a alternativa a una agenda barcelonesa molt atapeïda i, per tant, no només podria autofinançar-se, sinó que podria generar guanys.
I és que no ens va resultar gens fàcil trobar un lloc a Barcelona, a tres mesos vista, per organitzar i celebrar l’acte de graduació de l’ESEIAAT de la promoció 22-23. Els gestors del CCIB ens van confessar que aquest equipament acull més de 120 esdeveniments anuals. Les agendes de l’Auditori Nacional, del Palau de Congressos, del Liceu o del Palau de la Música són igualment estressants.
Davant la necessitat d’un gran equipament al Vallès que permeti la visibilització de l’energia vallesana en tots els àmbits socials, sé que no hem de convèncer ningú. L’alcalde Ballart n’és ben conscient. El vespre del 10 de febrer, al gran auditori del CCIB, ho va expressar en públic davants dels flamants nous enginyers i enginyeres, de les seves famílies, de la comunitat universitària i de les empreses i entitats empresarials que ens van acompanyar.
Una setmana abans, en aquell mateix escenari, va tenir lloc el lliurament dels Premis Gaudí, molts dels quals van anar a parar a professionals del cinema formats a l’ESCAC, el centre de formació de referència del cinema a tot l’Estat ubicat a Terrassa. En un interval d’una setmana Barcelona, va viure la nit catalana del cinema i la nit catalana de l’enginyeria al mateix espai. La festa de l’art i la festa de la tecnologia i del futur, amb ADN terrassenc.
Ara, encara vives les emocions d’aquells moments, quan encara sento dir el gran Tomàs Molina, padrí de la promoció, “vosaltres sou la generació del miracle que ho ha de canviar tot”, quan encara sento el caliu de les mans joves disposades a provocar el canvi, quan evoco molt vivament una platea a vessar d’orgull i felicitat familiar, ara soc capaç de compartir el somni de la gran nit de l’enginyera a Terrassa, de l’enginyeria, de l’art, i de totes aquelles activitats socials, cíviques i econòmiques que han convertit el gran Vallès en la nova centralitat catalana. I no sé si ho sabeu, però quan un enginyer somnia, li agrada convertir els somnis en realitat. La ciutat de Terrassa ens tindrà sempre al seu costat. Somiem plegats.
