Joan Boldú
La vida és un procés acumulatiu d’experiències, unes de benestar i unes altres de malestar. Aquest article para l’atenció sobre les darreres: les experiències del mal en les seves diverses manifestacions.
Que la vida és un viatge en què ens aguaiten paranys i danys ho explica molt bé Ortega y Gasset en parlar de l’etimologia del terme experiència -”empeiría”-, compost de l’arrel “per”, emparentada amb “perill”, “risc” i de “poros” i “portus”, que signifiquen “sortida” i “pas”. És la idea del viatge, del camí i del perillós caminar sense camins.
Amb això consisteix originàriament l’experiència. El mal cal ubicar-lo a l’àmbit de l’ésser humà, constituït per la finitud, per la limitació: tot està sotmès a la temporalitat, té un inici i un final, tot acaba o s’esgota. És un fet que tots tastem el sabor amarg de la nostra condició finita i patim danys. Hans Blumenberg (“Temps vital i temps còsmic”) en comparar “el temps de l’Univers” immens amb “el temps vital” de l’ésser humà descobreix que aquest és un mer “episodi” brevíssim limitat per la mort, que el nostre temps de vida té un caràcter de préstec. La finitud ens mostra la “radical vulnerabilitat” de l’ésser humà.
Ser vulnerable és ser fràgil, hi ha la possibilitat de patir danys, que ens poden sobrevenir, afirma Freud a “El malestar de la cultura”, des de tres fonts: el món exterior, que, amb les catàstrofes naturals, ens mostra la vulnerabilitat física; la societat, que ens revela la vulnerabilitat social i econòmica, la injustícia; i les malalties, que ens revelen la vulnerabilitat biològica. (1) La naturalesa prepotent pot abatre la seva força sobre nosaltres d’una manera despietada i destructora. Enfront dels desastres i catàstrofes naturals, com les sequeres, terratrèmols, erupcions volcàniques, inundacions, tsunamis, etc., les poblacions són summament vulnerables, ja que aquestes catàstrofes són inevitables. Cal prendre accions preventives, no per evitar els danys, quelcom impossible, sinó per reduir-los. Tanmateix, els desastres naturals sempre causen víctimes, que molt sovint són abandonades a la seva sort per les autoritats de torn. (2) L’espècie humana és bifront, capaç del millor i del pitjor. La història i la realitat del present són autèntics testimonis dels danys que éssers humans han causat i causen a altres éssers humans innocents. Víctimes que pateixen condicions de fragilitat en situacions de pobresa, de marginalitat, de discriminació racial o de gènere, d’exclusió social, etc. Víctimes de la perversitat i malignitat humanes que planifiquen fer el mal: tortures, matances, genocidis, guerres, atemptats terroristes, etc. (3) Existeixen senyals anunciadors de la finitud temporal de l’ésser humà: les malalties. Tothom pateix dolors en el viatge de la vida, ja que són inevitables. Tanmateix, sofrir és opcional, ja que depèn d’un mateix, de la seva reacció davant del dolor, de l’actitud que assoleix, de com el resisteix. Ambdós formen part de la vida, però són diferents. El dolor és un senyal del cos. Té una funció protectora, que ens alerta que quelcom no va bé. Tothom en algun moment de la seva vida s’ha trobat cara a cara amb ell, és una experiència universal, comuna a tots els éssers vivents. El sofriment, en canvi, té un caràcter psíquic, és una sensació més difosa, que afecta la totalitat del subjecte. Afecta, fins i tot, els qui envolten qui pateix: sofreixen en veure sofrir.
La malaltia és una afecció passiva, que se sent amb el sentiment d’aflicció -procedeix de “fligo”, colpejar-, que es manifesta com una amenaça. En efecte, sentir-se malalt és sentir-se amenaçat, ja que la malaltia interromp el curs vital de l’individu, suspèn les seves expectatives i projectes personals, és un parèntesi que fragmenta la vida i instal·la el malalt en la incertesa i sense empara. La malaltia es fa sentir també com a trista solitud, aïlla el malalt dels altres, se sent sol.
A més d’afligir, amenaçar i aïllar el malalt, sent que el seu mal li pot servir per a quelcom, que pot ser una eina que li ensenyi que la vida, a més de ser viscuda i sentida, mereix també ser analitzada i interpretada. Com tot el que és atzarós, que sorgeix de sobte, el dolor empeny el malalt a posar en qüestió la vida, a preguntar-se: per què? Té sentit el que m’està passant? És el viatge en solitud a la recerca del sentit.
