Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
El papa Francesc ha volgut declarar aquest any com a “Any de la pregària” i per aquest motiu voldria dedicar algunes reflexions a aquest tema. Per què un any de la pregària? Quina és la importància de la pregària? D’on ens ve a nosaltres aquesta necessitat?
I és que des de ben petits aprenem a parlar, a entrar en relació amb els altres, especialment els més propers. I des de ben petits tots hem après a demanar. A demanar el que necessitem i també altres coses que potser no necessitem de veritat, però que ens semblen necessàries. Des de petits hem après a demanar amb paraules mal pronunciades, amb plors, amb crits de vegades també.
Però resulta que no hem après encara del tot a pregar, no acabem de saber pregar. Pot ser perquè des del principi hem entrat en relació amb els nostres pares, amb les persones que ens estimen, i tenim confiança amb ells, però no hem après a entrar en relació amb qui ens estima més que ningú en aquest món, no acabem de conèixer i de confiar en el Senyor.
D’aquí la gran importància d’ensenyar als infants, des del primer moment, que hi ha algú que els estima més encara que nosaltres. Ensenyar als infants, perquè quan arribin a ser grans no es trobin que no saben pregar. Perquè pregar és l’expressió de la nostra relació amb Déu. Hi ha moltes maneres de pregar, molts tipus de pregària, però perquè sigui autèntica, en tots els casos, hi ha uns elements comuns i necessaris. En tots els casos és necessari la consciència de qui som nosaltres i de qui és aquell a qui preguem. Però coneixem aquell a qui preguem?
Voldria avui parlar d’un tipus concret de pregària, de les més antigues i arrelades en la història i la tradició de la nostra fe. Em refereixo a pregar amb els salms. Jesús va pregar des de petit amb els salms.
El “Llibre dels Salms” és un conjunt d’himnes i oracions. També es coneix com a “Salteri” en al·lusió a l’instrument musical emprat per acompanyar el seu cant. El llibre forma part del cànon jueu i de la Bíblia cristiana. La tradició jueva més antiga i la Bíblia llatina reconeixen 150 salms com a canònics.
Etimològicament, la paraula “Salm” ve de la paraula llatina “psalmus”, que ve a la vegada de la paraula grega “psalmoi”, que significa lloança. Els salms venen presentats com una sèrie de poesies i càntics de diverses èpoques i autors, que amb el pas dels anys es van anar agrupant; pregàries i súpliques dirigides a Déu, unes plenes de confiança i lloança, d’altres de petició i d’angúnia, de desesperació, altres de joia i de pau, moments d’acció de gràcies i de serenitat que han estat marcades per les circumstàncies del moment.
Sabem per la Bíblia que els salms van acompanyar Jesús al llarg de la seva vida. Els tenia presents a la seva pregària, així com amb Maria i Josep, que els recitarien cada dia i especialment en les peregrinacions a Jerusalem. L’evangeli ens diu que va cantar salms amb els apòstols, al darrer Sopar: “I cantant els himnes, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres” (Mt 26,30). I a la creu va recórrer al salm 22 expressant el seu dolor i abandonament a les mans del Pare: “Déu meu, Déu meu! Per què m’heu abandonat?” com llegim a Mt 27,46. Són la pregària de l’Antic Testament per excel·lència, però també per a nosaltres com a inspirats per Déu mateix per a la nostra relació amb Ell.
L’Església segueix la tradició del poble d’Israel i els resa i canta en la Litúrgia de les Hores. Siguin quins siguin els salms amb els quals resem, no oblidem mai que Jesús va pregar amb els salms i que molts d’ells es refereixen a ell mateix, el messies. I no oblidem que sempre tota pregària i també la dels salms, l’hem de fer conscients i amarats de l’amor de Déu, de l’amor que ens té, perquè ell és amor.
