Ramon Bosch
Ara que se celebra l’any Estellés, potser val la pena recordar que en una ocasió vam tenir la sort que vingués a Terrassa.
Devia ser als primers anys de la dècada dels vuitanta. Havia conegut Estellés als Premis d’Octubre de l’any 81, una edició celebrada sota l’ombra de l’atemptat contra Joan Fuster perpetrat unes setmanes abans. Recordo perfectament la poderosa figura de Fuster alçant-se al final del sopar per dir-nos que ell havia arribat a un moment de la vida en què tant li fotien les bombes com els bombons. Cal recordar de tant en tant aquestes coses sobretot per a aquells que creuen que la Transició va ser una estafa. Potser sí que ho va ser, però hi va haver gent que, com Fuster, s’hi va jugar la pell per defensar les seves idees, cosa que afortunadament no es pot dir de moviments heroics que han vingut després.
Un temps després vaig posar-me en contacte amb Estellés per convidar-lo a protagonitzar una tertúlia al CIC. Va acceptar de seguida, amb aquella voluntat que tenien les grans figures literàries d’aquells anys de sumar, de contribuir, d’ajudar les iniciatives culturals. Gràcies a aquesta voluntat van passar pel CIC grans noms de la literatura i del pensament d’aquella època. Estellés em va dir que tenia previst ser a Barcelona en una determinada data del mes de febrer, que el passés a buscar per l’Hotel Colon i vindria a Terrassa.
Així ho vaig fer. A l’hora convinguda em vaig presentar al seu hotel i em vaig esperar al vestíbul una bona estona sense que ell aparegués. Finalment, va aparèixer i, quan em va veure, em va reconèixer que s’havia oblidat de mi i de la cita a Terrassa. Tot i que estava visiblement cansat, em va confirmar la voluntat de complir amb el compromís adquirit. Vaig trucar al CIC per dir-los que vindríem i que demanessin a la gent que tinguessin l’amabilitat d’esperar-nos.
Quan vam arribar la sala era plena de gom a gom. Un cop asseguts, aquell home atabalat i tímid que havia compartit viatge amb mi es va transformar en un devessall d’anècdotes, de referències literàries, de comentaris sobre la seva poesia. Va ser una nit inoblidable literàriament i humanament parlant. Estellés era un valencià de l’Horta i, com a tal, acostumat a incloure una gran profusió d’al·lusions de caràcter sexual a la seva parla quotidiana. La gent que anava a les tertúlies del CIC era d’una formació, per entendre’ns, noucentista. El contrast no tan sols era evident, sinó que va generar en alguns dels presents una tènue incomoditat. Recordo especialment la cara d’alguna gent mentre Estellés ens explicava que una de les coses millors que et poden passar en aquesta vida és que una xicona et faci una mamadeta a sota un taronger. Parlàvem de les seves “Horacianes” i de com estaven sustentades en els petits plaers que et pot donar la vida i va posar aquest exemple.
Vicent Andrés Estellés és el més gran poeta valencià des d’Ausiàs March. L’obra de tots dos pivota sobre l’amor i la mort, que es confonen i es barregen formant una indissociable unitat. “Coral Romput”, al meu entendre, és una de les grans obres de la literatura catalana del segle XX. Si s’escolta en la veu d’Ovidi Montllor, és impossible evitar que un calfred et recorri l’esquena en determinats passatges.
És només des de l’estupidesa més pregona que un govern com el de l’actual Generalitat valenciana es pot negar a celebrar el centenari d’una de les seves figures literàries més importants. Estellés ens va ensenyar què vol dir de debò la poesia social. Segurament és per això que els fa tanta nosa.
