Victor Manuel Punzano
Alguns m’anomenen antic, altres “demodé” o simplement arcans mil sinònims poden recórrer la meva persona, que es resisteix a deixar en l’oblit tot el que al seu dia, i ho dic en plural, ens va fer summament feliços.
I mostra d’això és que conservo un reproductor VHS, d’aquells de cinta que rebobinaven o avançaven pel·lícules a cegues, “streaming”?, odioses comparacions. Nostàlgia a part, i avorrit davant el panorama desolador que emana de les entranyes de la TDT, he triat atzarosament un film oscaritzat i de culte, d’aquells que durant el transcurs de la seva visualització impregnen emoció a base de l’efervescència del realisme provocant que alguna llàgrima emani ull avall. Crua i dura com la vida mateixa, “Pena de mort”, de Tim Robbins, del 1995 és tot un al·legat contra la pena de mort, en què una jove Susan Sarandon interpreta una monja que no cessarà en el seu emprenyament d’exhortar un assassí i condemnat a mort, Sean Penn, al seu alliberament personal i espiritual. Tot i que hi ha altres films del gènere, “Pena de mort” escenifica a la perfecció la gran epopeia sobre la vergonya americana. Matar per venjança.
La pel·lícula, basada en fets reals, s’escenifica a l’estat de Louisiana, lloc on la pena capital és legal, tot i que fa deu anys que no s’executa cap persona per “burocràcia jurisdiccional”. Louisiana és el teorema del cànon on mitjançant un ritual jurídic la dignitat d’una persona condemnada i de l’estat executor es redueixen a la res més absoluta, a les cendres de la misèria.
Objectivament i deixant al marge el fet causant que porta a la sentència condemnatòria, el relat és patètic en tot el seu entramat, trist i acusat d’un dolor feridor que corroeix l’entretela de l’ànima. El zenit de l’agonia no resulta de l’òbit induït, assassinat al cap i a la fi, sinó de l’avantsala, on i com si es tractés d’una morgue una olor de mort ho impregna tot.
L’última visita familiar al reu és potser l’episodi cerimonial més commovedor del lúgubre corredor. Sense contacte possible, correspon a la liquidació de l’adeu, al petó que una mare no pot fer, a l’abraçada negada del botxí per imperativa legal. Patetisme americà en estat pur.
Evidentment, l’honra del condemnat abandona qualsevol atès d’humanitat ben aviat. Tancat per lustres en un habitacle sense amb prou feines poder veure la llum del dia i davant la incertesa d’un final anunciat que ressent el seu estat basal. Parlem ara de salut mental? A molts d’ells els mancava fins i tot abans de ser enjudiciats, els altres, els sobris, no puc entendre com resisteixen fins al final alçats davant el patíbul. No em malinterpretin, no són màrtirs, són delinqüents, assassins la majoria, alguns, per contra, innocents.
La macabra maquinària de matar, poques hores abans del seu engranatge i per cortesia de l’Administració, concedeix a tall de regal un últim dinar a plaer del qual serà ajusticiat en una vetllada mortuòria. Remordiment potser?
El procediment d’aquest acte en si pot esdevenir per igual a molts estats retencionistes; Texas, Louisiana o Alabama. Aquest últim ha estat notícia per la seva última execució, que evidencia en si l’absurditat de l’art de matar. Davant la impossibilitat d’aplicar una injecció letal per la manca de subministrament d’algun dels seus components, s’opta pel gas nitrogen. Asfíxia parlant en plata.
Uns experts diuen que l’asfíxia amb gas nitrogen produeix una mort dolorosa i d’altres que una mort dolça que deixa inconscient en menys d’un minut. Tot i que per a l’executat no és igual, no s’ha d’entrar en aquesta discussió: perquè cal rebutjar la pena de mort en tota circumstància i a través de qualsevol mitjà, per humanitari que es plantegi.
El 1792 els doctors Antoine Louis i Joseph Guillotin, il·lustrats i compassius, van crear la guillotina per raons humanitàries, per produir el menor patiment, a més d’igualtat social. Fins aleshores la decapitació era un privilegi reservat a les classes altes i l’Assemblea Legislativa havia decretat que tots els ciutadans havien de ser iguals a l’hora de ser executats. L’igualitari i humanitari artefacte va estar en ús a França fins al 1977. Si fem servir la lògica aristotèlica, el fet que la pena de mort estigui vigent als EUA posa una de les democràcies més antigues del món –amb la Xina, l’Iran, l’Aràbia Saudita i Egipte– en el quintet dels països en què més execucions es duen a terme. Vegem a continuació la qüestió inquietant del sil·logisme.
Països dictatorials apliquen la pena capital. Els Estats Units és un país que aplica la pena capital. Els Estats Units és un país dictatorial.
