Salvador Cardús i Ros
Fa quinze dies es tornava a obrir una carpeta mai no tancada sobre què fer amb el patrimoni museístic que no encaixa amb els valors polítics actuals. Ho va fer el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, que vol que els relats museístics s’adaptin a “la mirada ètica del 2024”.
Urtasun es referia a la revisió de la representació èpica del passat colonial espanyol i en cap cas, és clar, a la representació ofensiva de la presència de l’actual colonialisme espanyol als Països Catalans. D’això ja ens n’ocuparem els catalans quan tinguem el relat pel mànec… Tanmateix, la intenció de canviar interpretacions del passat presenta diversos problemes. I el primer de tots és si això correspon a un ministeri que, si més no formalment, pràcticament no té competències. Ja sé que això no és cert, perquè si no té competències, sí que té pressupost i, per tant, per exemple, es pot dedicar a comprar fons d’art per als museus de Madrid mentre s’oblida dels perifèrics. Que s’imposés un relat espanyol sobre el patrimoni artístic català no deixaria de ser una mostra més d’aquest colonialisme que el ministre vol desmuntar.
El segon gran problema és que no hi ha una única “mirada ètica del 2024”. Si tarden gaire a reinterpretar el passat colonial –aquests processos sempre són lents–, potser ja hi haurà un nou govern del PP-Vox que trobarà que amb la seva “mirada ètica del 2026” no cal tocar res. La memòria històrica no es reescriu per anys, sinó per qui té el poder de fer-ho. I, al pas que anem –ho estem veient ben a prop a les Illes Balears i al País Valencià–, no és que els relats actuals quedin desfasats, sinó que els nous governs de dretes es proposen recuperar-ne d’inequívocament i explícitament franquistes.
Des del meu punt de vista, la qüestió no és que la força que governa imposi un relat còmode, sinó que és important que els ciutadans puguem conèixer el nostre passat, sense ocultacions ni mistificacions. Sí: a mitjan segle passat a Terrassa –per no anar més enrere– hi va haver franquisme i franquistes. I hi va haver republicans. I catalanistes. Amagar els rastres franquistes a la ciutat és absurd. I exagerar el pes d’altres aportacions culturals resultat d’una cultura dominant sexista o burgesa també és enganyar. Convé que tothom sàpiga d’on venim, i no només amb exposicions intermitents l’accés a les quals queda limitat a un percentatge ínfim de població.
Que es desmuntés el monument als caiguts del Passeig va ser un gran encert. Que el bust de Franco no presideixi la sala d’actes de l’Escola Industrial és de sentit comú (per cert, jo també retiraria de tot arreu els busts del rei Joan Carles i les fotografies de Felip VI). Però retirar la placa franquista de la casa natal d’Alfons Sala és innecessari. Fins i tot, trobo que és bo que, de manera ben assenyalada, ben visible, es recordi què ha estat la nostra ciutat. Maquillar el passat, per indigne que sigui, no fa millor el present, ni l’explica ni ajuda a mantenir-hi una relació crítica.
Més que esborrar allò que ens desagrada, ens hauríem de dedicar a fer memòria del que hem estat més recentment. En el pla local, ja seria hora de dedicar un gran carrer o plaça a Manuel Royes, i que ho pugui veure. Seria hora de reconèixer la tasca social i política dels capellans “rojos” dels anys seixanta als barris d’immigració. O de dedicar un espai de memòria als quatre o cinc grans empresaris que han creat milers de llocs de treball i han posat Terrassa al mapa industrial del món. De reconèixer el rescat que Julián Sanz va fer amb l’antic “Tarrasa Información” de mans de l’antiga premsa del Movimiento. També mereixen un gran homenatge els impulsors i mantenidors de la cultura tradicional i popular. I als que van creure en el caràcter universitari de la ciutat. O als qui, des de la societat civil, han lluitat per l’atenció als malalts i per combatre la pobresa. I així, tota una llista llarga de reconeixements als qui han fet coses grans i grans coses per a la ciutat. Vet aquí on hauríem de posar totes les energies.
