Joan Carles Folia, Coach Advance Life
Una de les coses que sempre m’ha ocupat és donar resposta a una pregunta que la humanitat s’ha fet des de sempre. Quin sentit té la nostra vida? Què hem vingut a fer i què s’espera de nosaltres?
Els que em coneixen, que són ben pocs, saben que per a mi, que he desenvolupat un prefrontal força exigent, ha estat una qüestió que m’ha fet rumiar força per trobar aquest sentit que necessàriament volem els que ens sentim immersos en una coherència vital i reguladora.
Ara que ja començo a veure la dècada dels seixanta ben a prop, puc parlar des del coneixement que he adquirit i els aprenentatges que la mateixa vida m’ha anat portant. El sentit de la vida és justament entendre i acceptar que la vida no té absolutament cap sentit. La vida és un trànsit entre un moment d’aparició i un altre de desaparició i l’única cosa que ens ha d’interessar és que justament aquest trànsit sigui tranquil, aprofitat i viscut amb intensitat. En una societat occidental com la que nosaltres vivim, això que us acabo d’anunciar és força complicat d’assolir. Una societat que es mou entre el tàper i Netflix no té temps ni de plantejar-se a què hem vingut i molt menys com hem de gastar i gaudir d’aquest minúscul interval que se’ns ha proporcionat.
La vida per als occidentals s’ha convertit en un llevar-se d’hora per sortir disparats cap a la feina, on ens passarem tot un dia solucionant problemes, dinant d’aquella manera i desitjant que la tarda avanci per, en el millor dels casos, passar pel gimnàs i sense perdre gaire temps anar cap a casa a sopar, veure la sèrie que toca i si cal ajudar els nens a fer els deures per anar a dormir amb la consciència tranquil·la que tota simulació de bon pare desitja.
Realment, hem vingut a aquesta vida per fer això un dia i un altre? Disculpeu que em descuido que en el mes d’agost tots perdem el cul per muntar el gran viatge, això sí que és viure; que compensa tots els altres mesos d’idiotesa en la qual ens trobem immersos.
No cal que em prengueu per un il·lús, sé que la vida respon a una exigència i a un treball de responsabilitat vers tot allò que s’ha de tirar endavant en la nostra quotidianitat, però de veritat que tot ho apostem a una casa, un cotxe, unes vacances o qualsevol cosa que suri vers l’horitzó material de la nostra vida? Viure sempre entregats a l’assumpció d’un salari mensual que ens permeti pagar factures i poca cosa més és l’expectativa de vida que ens hem traçat? Les persones més felices que he conegut a la meva vida han estat aquelles que no han estat lligades a l’esclavatge del final de mes. Persones amb poques coses, però també amb pocs lligams limitadors de llibertat. Persones que han disposat del seu temps com a millor tresor i sentit de vida. Potser no han viatjat com molts, ni han tingut cases majestuoses ni cotxes espectaculars, però cada moment, cada situació del dia ha estat triada sense coaccions, sense pressions ni obligacions.
La seva obligació ha estat fruir dels minuts que els han estat proporcionats per ser gaudits, des del primer i fins a l’últim. La veritat és que si actualment tots funcionéssim de la mateixa manera, el món s’enfonsaria, però pensem en l’evolució de la resta d’espècies per adonar-nos que finalment el sentit de la vida dels humans ha estat el més brètol si el comparem amb altres organismes del món que ho han fet tot més fàcil. Jeure, menjar i reproduir-se, això sí que és vida.
L’espècie humana ens hem errat els verbs que hem incorporat a les nostres vides. Hem tibat de tenir, pagar, treballar, voler, adquirir… i si ens aturem una mica, tenim i paguem per quelcom que no ens emportarem enlloc, treballem per poder disposar d’allò que no gaudim perquè no tenim temps i que hem de treballar per encara voler i adquirir més del que ja tenim.
Un company que fa temps que no veig sempre diu que el dia que entenguem que les necessitats bàsiques són aquelles que queden situades entre la supervivència i la realització personal, tot serà més fàcil.
La vida és curta, però el sentit de la vida en molts casos és inexistent.
