Joan Roma i Cunill
Recordo els meus primers passos com a alcalde i he de reconèixer que imposa un cert respecte trobar-se davant el comandament d’un ajuntament amb el seu personal i amb les seves complexitats i diversitats.
Canvia notablement ser regidor, ni que sigui de govern i amb diversos àmbits de responsabilitat, que esdevenir el coordinador general de tots els serveis, infraestructures, equipaments i dotacions de personal. Res millor que conèixer bé tot l’entramat per iniciar l’acció de governar.
Però tot seguit s’ha de tenir molt clar que governar vol dir decidir, prioritzar, gestionar de la millor manera totes i cadascuna de les necessitats que vagin sorgint. I puc assegurar que fins i tot en un petit poble cada dia hi ha novetats inesperades que cal resoldre. Algunes de molt petit format, però en poden aparèixer d’altres que ningú esperava ni imaginava i que podien obligar a introduir canvis en aspectes rellevants de la planificació feta.
I aquesta ha de ser sempre una de les prioritats d’una institució: planificació a curt, mitjà i llarg termini. És una de les grans coses que vaig aprendre en els meus anys a Suïssa. Això implica llargs períodes d’estudi, valoració i avaluació abans de posar per escrit els passos a fer en els pròxims mesos i anys.
Perdoneu aquesta llarga introducció, necessària per arribar allà on volia. Des dels inicis de l’etapa democràtica recuperada, el Govern de la Generalitat no s’ha caracteritzat per aquest treball de planificació. Al contrari, ha anat improvisant en funció de peticions, reclamacions o pressions d’uns sectors o altres, fins al punt d’introduir canvis notables en qualsevol dels àmbits del país.
Si es programava l’Eix del Llobregat, sortien un munt d’alcaldes, empresaris i càrrecs del partit de govern reclamant que passés al davant l’Eix Barcelona-Vic-Ripoll, i a continuació en venien d’altres que exigien l’Eix Diagonal i d’altres el de l’Ebre, etc. El mateix passava amb els plans d’equipaments educatius, esportius, culturals… Al final, s’anava actuant en funció d’aquests paràmetres fent trossos d’infraestructures, equipaments i serveis, convertint obres estratègiques en obres normals i corrents que necessitaven quinze, vint o trenta anys per estar acabades. I tots sabem que no és igual tenir un gran equipament en cinc anys que en vint.
Si això passava en l’apartat de grans obres, el mateix succeïa en l’ordenació i funcionament de tota l’estructura administrativa. Les grans decisions no anaven d’ordenar millor el país per fer-lo més àgil i eficient, sinó per desplegar polítiques de partit. Així van néixer els consells comarcals o més tard les vegueries, que encara no funcionen com estava previst, o les conselleries i altres organismes de govern. S’ha anat improvisant en funció de les pressions o els interessos del partit de govern en detriment del que hauria estat més eficient.
Si aquesta manera de funcionar ha estat norma durant els 23 anys de governs Pujol, els 7 anys de Tripartit, tampoc van permetre reordenar el país i el Govern. Hi havia crisis cada dos per tres a causa de les dificultats d’encaixar tres partits en un sol Govern. Es van fer algunes coses importants, però sense temps per entrar a fons en temes rellevants.
I tot seguit vam tornar al funcionament habitual, fins a arribar als nostres dies, en què ERC té por a decidir. Té un primer problema que produeix el segon. Li falta personal preparat i format per prendre grans decisions, amb coneixement de causa. Davant aquesta situació, prefereixen fer anuncis, propaganda i propostes, però sense posar-les en pràctica. Massa responsabilitat per a tan poca capacitació.
Que ningú s’estranyi de com actua davant grans temes com l’ampliació i la modernització de l’aeroport del Prat, el Hard Rock, els JJOO d’hivern, acabar el desdoblament de l’Eix del Llobregat, acabar la B-40, desdoblar la C-55, rescatar la C-16 (Manresa–Terrassa), planificar noves dessaladores, programar parcs eòlics, grans àrees de plaques solars, reestructuració del desplegament dels Mossos d’Esquadra, reestructuració dels serveis de Sanitat, d’Educació, de Benestar Social, etc.
Hi ha poca seguretat en les eines de govern que comporten por a dur a terme les obres a fer. Tots es consideren en situació provisional i no es volen ficar en grans projectes que no tenen clar de saber gestionar. Millor, doncs, no córrer i deixar-ho per a més endavant. Es demana amb insistència el traspàs de Rodalies, però són molts els dirigents que els tremolen les cames davant una responsabilitat tan gran.
En resum, tenim un Govern en funcions de provisionalitat i precarietat. No es pot esperar ni grans planificacions ni programacions i, encara menys, realitzacions. Falta preparació i formació i, sobretot, falta valentia per entomar i dur a terme els grans projectes de país. Queda clara la necessitat de donar pas a qui pugui governar en plenitud de condicions. És urgent.
