Salvador Cardús i Ros
El Carnaval és la celebració més convencional, per no dir socialment més conservadora, de totes les que es fan. Sota una retòrica enganyosament transgressora, s’hi reprodueixen tots els mecanismes acomodaticis propis de la nostra societat. I no em sembla ni bé ni malament.
D’evidències d’aquest caràcter falsament rupturista del Carnaval n’hi ha a cor que vols. Que compti amb subvencions públiques ja hauria de fer-ho sospitar. Que les disfresses que més es compren siguin les dels espectacles cinematogràfics o televisius de moda n’és una altra prova. I la dimensió consumista –ja fa anys, la propietària d’una papereria especialitzada en material de celebracions m’assegurava que venia més per Carnestoltes que pel cicle nadalenc, ara potser superat pel Halloween– s’afegeix al meu argument.
Ara bé, que el Carnaval hagi passat a formar part del calendari escolar –no sé si com a contingut o competència– acaba de revelar del tot aquesta pèrdua del seu sentit rupturista, per molt que en diguin “la setmana boja”. He llegit que una escola d’aquestes que estan més a l’avançada, després d’abandonar les celebracions nadalenques incompatibles amb el seu esperit laic, ara també abandonen el Carnestoltes pel seu caràcter consumista. Diu que celebren Sant Jordi –potser sense el “sant” i afegint-hi les Jordines–, i que hi han incorporat una festa mallorquina, la dels Foguerons de Sant Antoni de Sa Pobla, per cert, plena de diables… Ai, que pel que fa a laïcitat, no fugin del foc per caure a les brases!
A vegades ha semblat que era la sàtira contra la religió allò que feia transgressor el Carnaval. Però quan la crítica s’acarnissa amb l’Església catòlica, però no s’atreveix amb les confessions que estan protegides per la correcció política, és que la censura hi és molt present. En altres ocasions, era el desvergonyiment sexual el que feia del Carnaval una celebració irreverent. Però si en horari de migdia, es pot escoltar el darrer Premi Nacional de Comunicació atorgat pel govern de la Generalitat de Catalunya, a l’emissora del molt monàrquic Conde de Godó, com s’esplaia en els detalls dels plaers de les relacions sexuals buco-anals, ja no sé si cap comparsa carnavalesca pot arribar a superar-ho.
En alguna altra ocasió havia citat aquella brillant observació de G. K. Chesterton que afirmava que si a l’edat mitjana es prohibia el Carnaval, era perquè –en contra del que se sol suposar– aquella era una societat extraordinàriament vital, disposada a encarar-se amb l’ordre establert polític i religiós. En canvi, escrivia Chesterton, la nostra societat –ja ho deia fa cent anys–, que sembla tan alliberada, necessita que siguin les administracions –ara hi afegiríem les empreses dedicades al lleure– les que li organitzin les celebracions per fer-la sortir del seu ensopiment privat.
Aquest argument de fons ja és el que vaig emprar l’any en què em van demanar de fer el pregó de Carnestoltes. I llavors, com ara, encara penso que el que és més transgressor de tot és, precisament, explicar aquest caràcter conservador de la celebració. Un caràcter, com ja he dit, que no afirmo que sigui ni bo ni dolent. Només n’assenyala la veritable naturalesa i en desfà l’engany.
