Victor Manuel Punzano
Madrid no és el paradigma de la llibertat ni tampoc la Sra. Ayuso ho és de la defensa etnogràfica de la tradició espanyola.
No ens confonguem, però no caiguem en l’error de creure que Catalunya és el millor exemple dels drets dels animals.
El cas és que hi ha gent per a tot. N’hi ha que, com la presidenta madrilenya, frivolitzen amb un drama com el de la sequera per exercir un proselitisme esquinçat. També hi ha persones que creuen que els animals tenen certs drets, o si més no que els éssers humans tenim obligacions amb ells. I també hi ha persones que genuïnament creuen que no. No és un drama. També n’hi ha que creuen que Elvis segueix amb vida, que el color de la pell determina els nostres drets o que vivim entre éssers reptilians que amagats a les seves lògies infernals pretenen la dominació total. La dita: hi ha gent per a tot. El que no hi ha són raons per a tot.
Per a molts, la prohibició de les corrides de toros en l’actualitat és un supòsit impensable, per a d’altres és una necessitat moral. Arguments a favor i en contra els trobem des del mateix origen de la tauromàquia, a les entranyes de la seva història, que constitueix aquesta ciència “gairebé exacta” que denosten els populismes econòmics, però constitueix l’únic punxó sabater que pot tindre un halo de llum a la interpretació dels aspectes que estan avui en joc quan parlem de tauromàquia. Per abandonar el folklòric debat de “toros sí-toros no” ens hem d’introduir en la història. Retrocedim uns quants segles, la revolució neolítica comprèn aquest període en què l’Homo sapiens inicia la seva espectacular història d’èxit. I ho va fer gràcies a la dominació que exerceix sobre animals i plantes i, per definició, del planeta que habita, el seu abús indiscriminat és l’únic culpable de conduir-nos a la situació que avui patim. M’entenen? Des de l’edat dels metalls l’home avançarà notablement mitjançant l’ús i gaudi de tot el que l’envolta, dels animals que utilitza per al seu aliment i per a la vestimenta. Roba que cobreixen les nostres necessitats, però també els nostres capricis, en forma d’exquisides bosses, cinturons o sabates. Els animals han estat, per bé i per mal, empleats per a diversió i investigació científica. No podem obviar en aquest camí que la història encarada a la filosofia constitueix una altra revolució moral i de la seva metamorfosi apareixen els filòsofs morals. Molt pocs d’ells, per no dir-ne cap, sostenen que no tenim cap obligació de respecte mínim, almenys cap als grans mamífers.
La religió, artífex de la moral, ben aviat es posiciona en contra d’aquest art tan castís nostre que en la seva forma moderna neix a Espanya al segle XVIII. El fet d’abanderar, picar i estocar, entre pasdobles a un remugant que mor ofegat a la seva pròpia sang, èxitus animal per mera diversió, remou consciències ecumèniques. Tenim coneixement de les primeres referències negatives per part de la religió al segle XIII, mitjançant el Codi de les Set Partides d’Alfons X el Savi, en què desaconsella els clergues cristians assistir a les curses de toros, i qualifica d’immoral els toreros que cobren per lidiar. En la mateixa línia, el segle XVI, l’Església catòlica persuadeix el clergat d’assistir als espectacles taurins a diferents sínodes (Burgos, 1503; Sevilla, 1512; Ourense, 1539; Oviedo, 1553). L’antitaurinisme té els seus orígens arrelats a la mateixa Església catòlica, i ho fa previsiblement per contradir els preceptes bàsics del Gènesi i del Pentateuc, més encara si tenim en consideració el missatge del Nou Testament. L’exemple més clarificant d’aquesta postura la trobem a Piu V, que el 1567 va promulgar una butlla que condemnava ipso facto tots els assistents i els prínceps cristians que celebressin corregudes de toros. El seu successor va aixecar l’excomunió, però Sixt V va restablir la mesura perquè, de nou, el seu successor aixequés la prohibició, un peix que es mossega la cua. Molt probablement, a corona amb el seu màxim estendard encimbellat Felip II d’Espanya i d’Anglaterra i Irlanda “iure oxiris” pel seu matrimoni amb Bloody Mary va exercir a tall de lobby taurí. Una règia afició, sens dubte, molt donada també a la caça major els nostres dies. Contràriament al que la rumorologia popular apunta, i tot i no existir una legislació civil que prohibís aleshores les corrides, molts monarques van prendre mesures per evitar la mort del toro o per disminuir el sofriment a l’animal. Van ser precisament els afrancesats borbons els qui més oberts a la crítica taurina estaven. La il·lustració va esperonar aquesta tesi; Felip V les va prohibir i restaurar, Ferran VI, Carles III i Carles IV les van prohibir en els seus regnats i aquest últim va ser qui mitjançant un decret l’any 1805 ho va fer de manera efectiva sobre qualsevol esdeveniment taurí, a excepció de Madrid. José Bonaparte i de forma presumible per guanyar-se la plebs va permetre les corrides, “Pa i Circ” va ser la crítica de l’il·lustrat Godoy. Tot i que el decret de 1805 de Carles IV mai va ser derogat, després de la Guerra d’Independència la prohibició va ser totalment ignorada popularment i institucionalment… Ni tan sols la Segona República va poder impedir la continuïtat de les corrides. Després de la guerra civil, tots sabem què va ocórrer, la Festa Nacional es va imposar d’igual manera que ho va fer el règim.
El debat respecte a les corrides de toros no és un tema actual, tampoc obeeix a criteris taumaturgs ni té conseqüències profètiques com pretén fer creure la Sra. Ayuso. Es tracta d’un tema moral en què l’Església té avui molt a dir. Però guarda silenci en un intent desesperat per defugir la por que la seva postura obri un cisma amb aquelles autoritats que considera “amigues”. Em pregunto amb urgent serietat què pensarien al respecte els sants patrons d’aquestes festes, Verges diverses que a vegades són com Sant Roc amants del regne animal? Del fet que en el seu honor es doni una mort cruel, brutal i cobejada a un animal. Siguin o no experts hagiogràfics, treguin-ne vostès les seves pròpies conclusions.
