Opinió

El talent de Mr. Ripley

Joan Carles Folia, Coach Advance Life

Amb el títol d’aquesta meravellosa novel·la de Patricia Highsmith –amb què apareix el seu personatge més fascinant: l’inquietant i amoral Tom Ripley– encetem aquest article, dedicat a totes aquelles habilitats innates o naturals amb què una persona neix, el talent.

És una cosa que es manifesta de manera natural i que pot ser excel·lent en comparació amb la resta de les persones. Tenir i desenvolupar un talent no és exactament el mateix, perquè hi ha molta gent que es passa tota la seva vida sense descobrir el seu o els seus talents i, per tant, sense aprofitar-se’n.

En el discurs educatiu de les competències individuals de cadascun dels alumnes, sempre ens omplim la boca proposant projectes pedagògics en què la figura del talent personal sigui objecte de treball i peça clau per al creixement de cadascuna de les persones que es troben en aquest procés d’aprenentatge vers la vida adulta. La diversitat i el treball per competències va en aquesta línia de descoberta de les fortaleses i potencialitats de l’alumnat per després poder-les explorar, treballar i consolidar. De fet, els que hem estat partícips d’un sistema educatiu industrial en què tots havíem de ser domesticats per ser peces idèntiques d’un mateix motlle hauríem desitjat que els nostres mestres i professors vetllessin per encoratjar-nos a trobar els nostres talents i dots per així saber encaminar-nos vers el que ens podia aportar un nivell més alt de motivació, ensinistrament i també d’èxit. Treballar en aquelles qüestions per les quals hem estat predestinats, per genètica i entorn però incidint-hi, més enllà d’una programació carrinclona i encotillada. Ara les noves tendències i propostes educatives semblem haver-se enfocat en aquesta direcció. Cada nen i cada nena té un talent que cal trobar i després potenciar-li. La teoria és molt bona, però a la pràctica el fet d’haver de trobar 25 talents diferents i estimular-los és quelcom que no s’ensenya al cos docent, que és qui ho haurà d’implementar. Els plans d’estudi i formació dels professionals de la docència encara no han copsat aquesta tendència i encara descansen sobre una plataforma d’estructures i continguts comuns sense aprofundir en la manera de poder oferir a cada persona, a cada alumne una finestra d’exploració i troballa de les seves autèntiques potencialitats, dels seus autèntics talents. No és fàcil, segur que no, però l’èxit educatiu i diria que també l’èxit social segur que implica poder estimular en cada cas quines són les aptituds de cada persona per integrar-se en el món en què li toca viure, poder oferir les màximes oportunitats individuals en funció del talent de cadascú.

Tots i totes tenim talents, sens dubte, una altra cosa serà quins talents són més necessaris en cadascuna de les circumstàncies que ens presenta la vida. En tot cas, les diferències ja vindran marcades per les mateixes situacions i no pas pels hàndicaps educatius que ens puguem trobar en cadascun dels nostres itineraris. Totes i tots tenim possibilitats de ser bones i bons en el desenvolupament de les nostres competències, sabent que en algunes coses tindrem més oportunitats per avançar que en unes altres. No defallim en la recerca dels nostres talents, insistim a trobar-los i després aprofitem aquesta virtuositat per créixer amb èxit a les nostres vides.

“Creu en tu mateix. Ets més valent del que penses, més talentós del que creus i capaç de més del que t’imagines”, Roy T. Bennet (polític i executiu nord-americà).

To Top