Salvador Cardús i Ros
Com que no en teníem prou amb la constatació dels baixos resultats del sistema educatiu català, ara resulta que, a més, falten professors. Una situació que cap comissió d’experts podrà resoldre, perquè per formar-ne de nous, calen anys.
La veritat és que fa angúnia haver de seguir parlant dels resultats escolars. Els factors que intervenen en els dèficits educatius són molt diversos, de manera que tothom pot encolomar la responsabilitat a algú altre. Les noves metodologies, els nouvinguts, les ràtios, la formació dels mestres, els mòbils, els anys de covid, la irresponsabilitat dels pares, els nous i creixents problemes de salut mental que causen els actuals estils de vida… De causes –més que de culpes– n’hi ha per donar i per vendre.
El problema, però, és que totes aquestes causes són compartides per mig món. I si els dèficits no són els mateixos per a tothom, potser el més urgent seria saber què és allò que, en particular, s’ha fet de diferent –i de pitjor– per ser a la cua, si més no, d’allò que s’ha avaluat amb PISA i que, per a més Inri, les autoritats governamentals ens diuen que ja ho tenien detectat amb les seves pròpies proves.
La qüestió no només és complicada, sinó delicada. Les coses que t’expliquen els mestres sobre les dificultats que troben en el seu treball diari no són reproduïbles per escrit. I els que assumeixen la seva plena responsabilitat és indiscutible que, per atendre-la bé, han de treballar sense desmai i amb una fortalesa moral que no tothom pot resistir. Que no estranyi que sigui dels oficis amb més baixes laborals per ansietat i altres malalties derivades de l’estrès continuat, o amb professionals que acaben llançant el barret al foc.
Però aquí del que vull parlar és d’aquesta nova constatació que afegeix més llenya al foc: falten mestres i professors. Ja podem anar demanant ràtios més baixes que acabarà volent dir aules més buides de personal! Si la contractació massiva de mestres d’aquests darrers temps ja podia presagiar que el control de qualitat en l’accés no podria garantir gaire cosa, si el problema és que no n’hi ha prou, de mestres i professors, llavors vol dir que en tenim un altre, de problema: la incapacitat per planificar. I aquest és un problema que ja no té res a veure amb els problemes educatius de la nostra societat, sinó amb la gestió política.
De veritat que no s’ha estat capaç de saber quines necessitats hi hauria de professors, sobretot a secundària? Doncs no. Com no s’ha estat capaç de calcular quina necessitat de metges i altres professionals sanitaris farien falta. Ni s’és capaç de preveure necessitats d’aigua tot i estar avisats dels canvis meteorològics i climàtics. Ni s’ha sabut reaccionar al procés de substitució lingüística a l’escola, tot i el munt de funcionaris dedicats a inspeccionar-la. Ni se sap planificar la construcció de sis quilòmetres de carretera en un temps raonable. O la neteja d’una ciutat.
Hi ha qüestions que ja s’entén que no són fàcils de regular des dels governs, i fins i tot que és convenient que no s’hi posin. Però amb altres és imperdonable que es demostri tanta incompetència. O no s’hi reacciona per por a incomodar, o per debilitat, o per no disposar de bones anàlisis, o per feblesa dels lideratges. O per una mica de tot. Però el país i una ciutat que havien estat exemplars en tots aquests camps ara mateix se’ns escolen pel forat de l’aigüera.
