Ahir vaig anar a renovar el carnet de conduir. Feia deu anys que no havia de fer la revisió mèdica per obtenir el permís i ja no recordava com eren d’anacròniques i desfasades les proves de coordinació.
Et fan asseure davant d’una màquina. Una mena d’ordinador dels anys vuitanta en què comproven la teva coordinació bimanual i velocitat de reacció. Has de subjectar amb cada mà uns controls mentre en una pantalla veus una bola que has de dirigir per un recorregut sense que toqui els vorals. En aquest cas, sonarà un xiulet. Com menys soni, millor. Així comproven els teus reflexos.
També mesuren la teva anticipació: una pilota es mou a una certa velocitat per la pantalla i has d’endevinar en quin moment passa per un punt en el qual no es veu la bola. En darrer lloc, has de prémer dos botons de color si apareix un cercle vermell una creu i pitjar un pedal quan sona un xiulet.
Recordava que altres vegades m’ho passava bé fent aquestes proves perquè era com jugar a un videojoc. Aquest cop, però, em va semblar que havia tornat trenta anys enrere.
Quan anava a l’escola, a l’extraescolar d’informàtica vaig aprendre a programar en BASIC, un llenguatge molt simple. Et permetia crear un videojoc clàssic com el ping-pong. Dues barres i amb una bola que es movia de forma predictiva.
En un moment en què la intel·ligència artificial omple la nostra realitat, en què tenim més que superades les imatges en 3D, en què qualsevol videojoc és immersiu, tornar a la bola i el pal per comprovar si tinc reflexos per conduir un cotxe és ridícul. M’imagino que hi ha milers de programes actuals que mesuren amb més fiabilitat els reflexos i la coordinació per conduir.
Sobta que quan es parla de digitalització a l’empresa, encara hi hagi sectors que s’hagin quedat encallats als anys vuitanta com si res hagués avançat.
De fet, vaig tenir una impressió semblant fa unes setmanes quan vaig obrir un compte d’estalvi per a les meves filles en una entitat bancària. Certament, hi ha molts bancs que s’han digitalitzat i que treballen molt bé per Internet. Aquest no és el cas. Asseguts a l’oficina, amb la meva gestora, vaig poder veure el programa que utilitzava per incloure les dades. Era una pantalla gens intuïtiva i plena de caselles que havia d’omplir manualment. Firmàvem documents que s’imprimien després. Insisteixo, em va semblar que havia tornat anys enrere. Vaig pensar en la pèrdua de temps, de material, de paper que s’havia produït en aquella mitja hora llarga. No tenia sentit. Era una gestió que segurament amb les eines actuals es resoldria en pocs minuts sense cap maldecap més.
Ja no parlo d’alguna empresa de la qual tinc coneixement que encara funciona amb un llibre de comptabilitat, amb una agenda de paper de clients o simplement amb fitxes, i que fan albarans amb bolígraf.
No soc un defensor a ultrança de les noves tecnologies, però sí que ho soc d’estar al dia. Encara que l’actualització suposi al principi un enrenou i sortir de la teva àrea de confort, a la llarga té un clar benefici. Tant si volem com si no, les noves tecnologies ens faciliten la vida i la feina i ens fan ser més eficients i competitius. Ens ajuden a concentrar-nos en allò que aporta valor i on l’humà és imprescindible. Queda clar, però, que això no tothom ho entén. No apostar-hi, oposar-s’hi o, fins i tot, ignorar-ho no serveix de res.
Acabo amb una anècdota. Quan estudiava a la universitat, un professor ens va dir que al cap de pocs anys faríem servir un telèfon mòbil com si fos un ordinador. En aquell moment en què començàvem a descobrir què era Internet, vaig trobar aquest auguri una gosadia. En el treball que vam fer, li vaig argumentar els motius pels quals no havia de succeir això (molts d’ells socials i de redistribució de la riquesa). No cal dir qui va tenir raó al final… I és que l’avenç no espera ningú.
