Ignasi Martínez
A Terrassa tenim la gran sort de disposar, al mateix terme municipal, de 4.500 hectàrees de boscos, conreus, turons, matollars, feixes i fonts.
Vindrien a ser, aproximadament, 9.000 camps de futbol. A això, cal sumar-li que el terme municipal s’ajunta amb altres termes que conformen el parc natural de Sant Llorenç i la serralada prelitoral. Espais plens de natura i de vida que oxigenen i refresquen l’aire d’una ciutat de més de 200.000 habitants.
Aquest hàbitat natural egarenc és ideal per passejar i gaudir de la natura en família i amics. Malgrat això, sovint és un espai en què l’incivisme (o desconeixement) és el pa de cada dia per als pagesos, masovers o propietaris d’aquestes finques. Quan alertes algun passejador de gossos que el sembrat no es pot trepitjar o bé que les olives no es poden collir, la resposta sempre és la mateixa: el bosc és de tots!
Segons el Pla especial de l’Anella Verda de Terrassa, tot aquest entorn privilegiat està format per un total de 16 finques, 14 de les quals són de titularitat privada. Un 82% de l’Anella Verda de Terrassa és propietat privada i l’altre 18% és de propietat pública.
Els darrers mesos, hem pogut veure com, des de l’Ajuntament de Terrassa, s’han dut a terme diverses neteges de lleres, fonts i torrents. Estaven ocupades per horts il·legals que s’havien convertit en autèntics abocadors sense cap mena d’inspecció ni gestió. Per no parlar de l’ús de l’aigua, dels adobs o dels productes químics que s’utilitzaven per gestionar les plagues dels horts. Com a terrassenc, crec que aquesta acció és positiva perquè ens recorda que l’espai natural que envolta la ciutat no és de tots, sinó que en podem gaudir tots, respectant l’entorn i les persones que hi treballen, hi viuen i ho cuiden.
Ara fa un any, es va aprovar l’ordenança d’ús públic de l’Anella Verda. Entre altres coses, la normativa convida a tenir un comportament respectuós amb l’entorn i els camps de conreu, prohibeix obrir nous camins, regula el pas de bicicletes a camins de més de 3 metres d’amplada, obliga a dur el gos lligat i prohibeix els sorolls i les botellades. La realitat és que, més enllà de l’aprovació, a la pràctica s’ha notat molt poc el control i la regulació. Només cal sortir a fer un tomb per veure com tot això encara no es compleix.
Animo a continuar treballant en aquest aspecte, des de l’educació, la vigilància i la relació de l’administració amb els propietaris de les diferents finques per tal de tenir un entorn cuidat i respectat com qualsevol altre punt de la zona urbana de la ciutat.
