Joan Roma i Cunill
Algunes de les grans xifres donades a mitjan any passat suposaven haver arribat als 8 milions, amb un 16,2% d’estrangers, la procedència dels quals és la més dispersa i diversa que s’ha tingut mai.
Agradi més o menys, aquesta és la nostra realitat, i res millor per afrontar-la que fer-ho sense apriorismes, invencions ni falsedats.
Em permeto donar el meu punt de vista després de més de quaranta anys de càrrecs institucionals com a regidor, alcalde i diputat al Parlament, però, sobretot, després de prop de vint-i-cinc anys com a voluntari de la Creu Roja. He compaginat, més ben dit, encara compagino diverses feines amb la de professor de català (15 anys) i ara de castellà (8 anys) a la comarca del Berguedà. Tres matins a la setmana em permeten tenir contacte directe amb un munt de persones, de les més variades procedències.
Doncs bé, si algú vol fer planar algun tipus de conflictivitat sobre aquest col·lectiu, que se n’informi, primer, i després haurà de canviar radicalment d’opinió. Al centre on exerceixo de voluntari tenim 54 residents, enviats pels organismes dependents del govern espanyol, en conveni amb les directrius de la UE. Va néixer en el moment de la crisi de Síria, i tot seguit va anar rebent persones d’arreu del món on hi ha crisis de tota mena. És habitual tenir entre deu i quinze nacionalitats diferents.
Lògicament, els més nombrosos provenen d’Ucraïna, però el mapa és molt ampli: Afganistan, Azerbaidjan, Geòrgia, Rússia, Senegal, Mali, Burkina Faso, Guinea Conakry, Somàlia, Congo, a més d’altres de Llatinoamèrica. Més de 600, persones han passat pel centre en aquests vuit anys, amb estades que van d’uns pocs mesos a prop d’un any, en funció dels tràmits i gestions previs a trobar feina i habitatge. A tots se’ls imparteixen classes de castellà, que poden compaginar amb altres de català.
En aquests més de vint anys, he pogut comprovar la constant de tots ells/elles: han vingut en condicions molt precàries per tota mena de mitjans i la immensa majoria no tenen cap possibilitat ni voluntat de tornar als seus països. L’excepció és Ucraïna, que toca esperar com evoluciona la guerra i el seu final.
Dit això, qui vulgui barrejar immigració per qüestions bèl·liques, polítiques o de fam i misèria amb la conflictivitat, que se n’oblidi, perquè si una cosa volen tots els vinguts és passar desapercebuts, immersos en la preparació per integrar-se tan bé com sigui possible. Una part han demanat asil. Pocs el tindran, perquè Espanya és molt restrictiva en aquesta concessió, però en funció de procedències i realitats se’ls tramitarà i el rebran si la petició està fonamentada. Casos com Ucraïna o Afganistan són molt clars, però hi ha guerres a multitud de països, a les quals se’ls dona el nom de conflictes bèl·lics. Això complica la tramitació.
Amb tot, hi ha una altra via d’integració, anomenada per “arrelament social”, en la qual trobar un contracte i tenir l’expedient net i polit és essencial, de manera que cap dels vinguts té cap intenció d’estroncar la seva vida futura per haver comès el més mínim dels delictes. Tots miren cap endavant, pensant el que han deixat enrere, i sobretot qui han deixat a casa seva. He vist immigrants amb ajudes de 500 o 600 euros que n’envien 300 a casa i aconsegueixen sobreviure amb la resta.
Aquí tenen clar que els papers són fonamentals i fan tot el que sigui necessari per aconseguir-los. Àvids de feina, segueixen els cursos d’idioma amb la millor de les predisposicions per poder anar a cursos de formació i sortir al mercat de treball. Aquests són els més fervents dels treballadors, disposats a treballar en els torns de nit o de caps de setmana i festes i en àmbits abandonats pels del país.
Treballadors que han obtingut la titulació de soldadors, instal·ladors, manobres, jardiners, treballadors de plataformes d’alimentació, ajudants de cuina, ajudants de neteja, de residències de la tercera edat o directament en treballs de ramaderia, etc. Magnífics treballadors que són conscients de la immensa sort de tenir feina i habitatge, guanyant uns diners que els permetran enviar una part a casa per sostenir pares, avis o la mateixa dona i fills, amb esperança que un dia puguin venir aquí.
El que ara veiem en aquests col·lectius és ben poc diferent del que vam fer els catalans/espanyols 50 o 60 anys enrere, quan ens vam repartir per tot el món. Vull recordar que els anys seixanta teníem prop de 3 milions d’espanyols en una desena de països, dels quals més de mig milió eren catalans. Jo mateix en vaig ser un a Suïssa, on hi havia 300.000 espanyols, dels quals uns 20.000 procedíem de Catalunya. Arreu ningú ens prenia per conflictius ni ens assimilaven a la delinqüència.
Aquí, doncs, siguem prudents i sobretot realistes. Necessitem 5 milions d’immigrants arreu d’Espanya en els pròxims anys per poder cobrir les places de treball indispensables.
Siguem-ne conscients i no ens deixem emportar per discursos, i posicionaments que no tenen cap altre ànim a falsejar la realitat, per a finalitats polítiques, clarament populistes. Tinguem-ho clar.
