Sisco Vallverdú, professor d’Enginyeria Audiovisual a l’ESEIAAT de la UPC
L’altre dia, després de fer un bon dinar en família, en Jaume, advocat especialitzat en dret internacional, em va demanar si li podia explicar en poques paraules què és això de l’enginyeria audiovisual.
La pregunta em va sorprendre, més que res per ser el primer cop que m’ho planteja, després de més de 40 anys d’haver coincidit per primer cop en un viatge d’estudis. Em diu que ha rebut una invitació per assistir a la fira ISE24 (Integrated Systems Europe), que tindrà lloc a Barcelona tot just aquests dies, i que no acaba d’entendre per què una fira de fabricants de dispositius audiovisuals té cap interès en la participació de gent del món del dret. Em demana, doncs, si el puc ajudar a veure la llum. Perfecte, li dic, comencem pel principi. Ja que vols veure la llum remarco que la percepció humana es basa en els nostres cinc sentits bàsics. El gust i el tacte són sentits, diguem, de proximitat, requereixen contacte físic. L’olfacte, en general, el podem considerar de distància propera, encara que sense contacte físic. En canvi, la vista i l’oïda ens permeten entendre el nostre entorn tan proper a una certa distància. A través de la vista i l’oïda rebem informació, que un cop processada pel nostre cervell, ens permet aprendre, comunicar-nos, relacionar-nos amb altres, emocionar-nos i, en definitiva, caracteritzar-nos com a éssers humans. Amb ulleres de realitat virtual, per exemple, podem visitar de manera molt realista Pompeia, veure i sentir l’erupció del Vesuvi, tal com vam poder gaudir a l’espectacle que vam veure al museu marítim de Barcelona el desembre passat.
Des que a finals del segle XIX Graham Bell va enviar el primer senyal sonor a distància, amb una ordre clara: “Sr. Watson, faci el favor de venir, el necessito”, va quedar clar que la tecnologia facilitava estendre l’oïda a una nova dimensió. Al cap de poc, a principis del segle XX, John Logie Baird va fer la primera retransmissió d’imatges a distància, facilitant que la vista s’incorporés a aquesta nova dimensió sensorial. Així, des de fa poc més de cent anys la tecnologia de manipulació del so i de la imatge ha anat evolucionant per tal d’enviar informació audiovisual a distància i, a més, emmagatzemar, distribuir, manipular i fins i tot crear senyal audible i visual.
La fira internacional de la tecnologia audiovisual ISE24 concentra els principals fabricants de qualsevol mena de dispositiu relacionat amb el so i la imatge, tant micròfons i altaveus, com càmeres i pantalles, al costat dels dispositius que en permeten l’emmagatzemament, manipulació, transmissió, recepció i creació de so i imatge. Podem dir que és el paradís de l’enginyeria audiovisual. Hi podem trobar les noves tendències, pantalles gegants, sistemes immersius, realitat virtual o realitat augmentada.
Els creadors de continguts descobreixen que fent servir el so i la imatge poden generar emocions, influir en la presa de decisions, comunicar, fer màrqueting o entretenir en general. Apareix una indústria espectacular al voltant del món audiovisual, amb oportunitats de negoci ben diverses. De la indústria del cinema, amb les grans instal·lacions com les del Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa, fins a la indústria electrònica de sensors, micròfons, càmeres, etc., passant per les institucions formatives com l’enginyeria en Sistemes Audiovisuals de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) o la formació artística de l’Escola Superior de Cinema de Catalunya o la de videojocs del Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia.
Tot aquest entorn es veu fortament revolucionat amb la popularització d’Internet que facilita poder tenir continguts audiovisuals amb un simple dispositiu connectat a la xarxa, sigui un ordinador, un televisor, un telèfon mòbil o unes ulleres de realitat virtual. Aquests dispositius incorporen la interacció entre usuaris com a valor addicional i, per tant, es poden generar entorns virtuals com a mons paral·lels en què les persones es relacionen amb un joc de regles nou.
De manera natural apareixen les aplicacions que ens fan recomanacions, considerant les dades dels usuaris que, inconscientment, les estan facilitant sense demanar res a canvi. Així, les dades de navegació, la localització de cada usuari connectat, què consumim a internat, quines són les nostres preferències, què comprem, on viatgem, etc., són utilitzades per als grans operadors. Mai s’havia disposat de tanta informació com ara de la nostra activitat individual.
Per què apareix el tema legal al costat del tecnològic? Doncs per molts motius. D’una banda, hi ha els drets d’imatge i, de l’altra, els drets d’autor, també el dret a la intimitat i a la protecció de dades personals. Les fronteres imposades pels estats es difuminen, la gestió de drets queda obsoleta i els models de negoci tradicionals queden superats.
Els darrers anys han aparegut nous creadors i distribuïdors de continguts audiovisuals, com ara Netflix, Filmin, Amazon Prime, Spotify i tants d’altres. Alguns han tingut una vida efímera, ja que no han encertat amb el model de negoci i no han sigut sostenibles.
Si considerem, a més, els desenvolupaments recents de les aplicacions de creació de contingut amb sistemes d’intel·ligència artificial, ens trobem als inicis d’una nova època en què cal revisar les regles del joc.
Cal revisar els aspectes ètics, els reguladors, la protecció a la intimitat i l’ús de les dades personals, sempre en contextos supranacionals. Evidentment, com ha passat sempre, els avenços tecnològics progressen a una velocitat molt més ràpida de la que és capaç de treballar el legislador, i com que la tecnologia també té la seva cara fosca, la frase feta “veure-hi per creure-hi” ha passat a perdre tot el seu sentit, almenys l’original.
