Vivim dies d’“adultisme” desfermat, en què persones de 50 anys retraiem als adolescents d’avui que estiguin enganxats al telèfon mòbil (com fem nosaltres) o que mirin porno (com fèiem nosaltres).
De fet, dilluns vinent comença al Cinema Catalunya la quarta edició del festival Sex Education. Com us imagineu pel nom, està adreçat al públic juvenil (i la majoria dels espectadors són visites d’escoles de Terrassa).
I és molt pertinent, ja que el festival pretén que “la pornografia deixi de ser la professora d’educació sexual”.
Ara bé, per què orientem el festival (o el debat actual sobre consum de porno) als menors d’edat? O és que algú es pensa que els adults d’avui no vau créixer -almenys alguns- consumint porno durant la vostra adolescència?
És innegable que els telèfons mòbils permeten avui dia veure vídeos sexuals sense limitacions, mentre que fa 20 o 30 anys et movies entre la revista porno comprada amb vergonya, els VHS llogats o els primers vídeos a l’ordinador de taula dels teus pares.
Ara bé, no fotem amb la “Generació Porno”, tal com l’ha batejada TV3. La generació porno també són els típics homes que arriben primers a l’orgasme i es desentenen que la dona també ho faci (l’anomenada “bretxa orgàsmica”). Són els homes estrelleta de mar, que no pensen mai a esforçar-s’hi per ella. També són els homes que no busquen consentiment. I són una generació que avui té 40, 60 o 80 anys.
Potser que omplin la sala del Cinema Catalunya d’aquests homes, abans de donar tantes lliçons als joves sobre les seves pràctiques sexuals. Em direu: una cosa no treu l’altra. Respondreu que, precisament perquè no siguin com alguns dels nostres coetanis, hem d’educar els adolescents d’una altra manera. Ok. Llavors, d’acord. Però situem primer el debat en una anàlisi general de la nostra societat i no caiem en l’adultisme.
Perquè adultisme és, i encara més flagrant, retreure als adolescents que estiguin enganxats als “smartphones”. Oi tant, que ho estan… Tant com tu!
Ara bé, només estem centrant el debat a prohibir l’ús del telèfon a les escoles. I assenyalant els nens, adolescents i joves com a subjectes passius als quals hem de retreure el seu mal comportament.
Per favor! Prohibim el telèfon mòbil als adults, que sou encara pitjors! De fet, avui dia ja és impossible caminar pel centre per a vianants de Terrassa sense quasi xocar-te amb alguna persona (adulta) que camina absorta en la seva pantalla, sense mirar endavant.
N’hi ha prou de pujar pel carrer de la Font Vella o de Sant Pere per constatar que la gent fa servir el telèfon mòbil com un entreteniment mentre camina. I, per tant, diposita la seva atenció a la pantalla, que no a l’escenari real. Així que ara que parlem d’urbanisme tàctic, proposo a la regidoria de Mobilitat que instal·li una mena de carrils bici, amb què els zombis digitals puguin caminar mirant el mòbil pel seu carril (uns de pujada, uns de baixada) i ens permetin als altres transitar pel carrer mentre cantem algun tema d’Antònia Font.
Quina barra! Criminalitzar els joves com a addictes al mòbil, quan és una addicció intergeneracional. Quan tiets i tietes, pares i mares estan tot el dia enviant whatsapps.
Ai, és clar! Els adolescents d’ara estan alienats amb el seu mòbil, mentre tu vas viure una arcàdia d’infantesa feliç al carrer. L’únic emperò és que els nens dels anys vuitanta i noranta consumien entre tres i quatre hores de televisió al dia. No sé com era els anys seixanta i setanta i no puc dir-ne res (igual que he generalitzat i, evidentment, no parlo per tothom).
Però fa la sensació que estem romantitzant una infantesa que no va existir. O que, almenys, no només va ser jugar al carrer amb bales i baldufes.
Potser que els adults tinguem el control del relat, però no estem per donar lliçons.
