Josep Ballbè i Urrit
Quan jo era un marrec, recordo rebé els diferents gremis professionals bo i celebrant llurs festes patronals
Ara, de força anys ençà, tot ha anat canviant. La mateixa laïcitat social ho motiva. De cara a posar alguns exemples, els fusters s’encomanaven a Sant Josep. Els paletes, a Sant Antoni de Pàdua. Els mecànics i metal·lúrgics, a Sant Eloi. I sobretot –el que m’interessa especialment– els periodistes, a Sant Francesc de Sales. Quins temps, aquells! Els enyoro moltíssim, amb una emoció continguda.
Avui, el calendari ens marca la festa d’aquest darrer sant. D’acord amb això, em decep força l’oblit absolut que se li professa ara. Encara sort n’hi ha del ferm testimoni de la congregació religiosa dels salesians! Són ells qui mantenen ben viva la seva essència i les arrels del seu missatge. Un gran personatge de finals del segle XVI i principis del XVII. Com a bisbe de Ginebra, s’enfrontà amb els calvinistes, a través d’un nodrit i treballat llistat d’articles d’opinió, en què certificà un carisma d’escriptor destacat.
L’excés d’informació i les campanyes d’intoxicació ens han convertit en una societat desinformada i alhora desorientada. Les xarxes socials, els mitjans de comunicació del “fast food”, les “fake news” i també els grups de pressió mediàtica generen que cada cop hi hagi més gent convençuda de determinades coses. Que no volen escoltar arguments contraris al que pensen. Arriben a considerar que no els aportarà res. S’immobilitzen.
No cal alarmar-se, però. Tot només ve a ser com un foc d’encenalls. La propaganda substitueix la informació de qualitat. La tàctica, la ideologia. Fins i tot, hi ha periodistes (homes i dones) que es venen al postor de fer de portaveus i actors d’espots. Pel sol fet de cobrar i sense creure en el nucli del qual prediquen. El que passa no és tan transcendent. D’aquí a quatre dies ja no se’n parlarà. Motiu de més –per tant, i al meu entendre– perquè tots els qui ens movem per aquests viaranys renovem el nostre compromís vocacional i deontològic amb els lectors que ens segueixen.
Per cloure la meva reflexió, confesso que, cada dia que passa, aprenc a escriure escrivint. En aquesta tessitura, procuro no perdre mai de vista la “referència” de Sant Francesc de Sales. Jo faig amarat pel doble prisma del seu estil literari i la fermesa dels valors educacionals que vaig rebre com a antic alumne salesià.
