Salvador Cristau i Coll, bisbe de Terrassa
El 21 de gener, l’Església celebra la festa del màrtir sant Fructuós, bisbe de Tarragona i dels seus dos diaques Auguri i Eulogi, també màrtirs. Foren cremats durant la persecució de l’emperador Deci el 259 a l’amfiteatre de Tarragona.
És un gran do, el del diaconat, un do que el Senyor fa a la seva Església i que hem de saber valorar. És el do de tenir un sagrament, el de l’orde, i que esdevé imatge de Crist Servent. Per tant, els diaques són un recordatori viu de l’ofici de servent de Crist: “El Fill de l’Home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per a tots els homes” (Mt 20,28).
I és, a la vegada, una gran vocació que articula tota la vida al voltant del servei: el servei a la taula de l’Eucaristia, el servei de la Paraula i el servei de la taula dels pobres —la caritat—. El diaconat és una gran llum per a tots nosaltres i per a la societat. Malauradament, però, tant a la societat com en altres àmbits de la vida i també a l’Església, no es competeix pel servei. Si hi ha cops de colze és per veure qui arriba abans o més amunt. Per això, l’exemple dels diaques, que fan del servei l’eix de la seva vida, ens il·lumina a tots en el nostre seguiment de Crist servent.
El Senyor ens ensenya que el camí del servei humil, com el que feu rentant els peus als deixebles, és el camí cap a Déu i el camí cap al cor de l’altre. Ell ho fa amb nosaltres: es cenyeix la tovallola, s’abaixa a rentar-nos els peus. Des d’aquesta humilitat, el Senyor ens serveix, guarint i embenant les ferides dels nostres peus nafrats de vagar pels camins de la vida, buscant on reposar el nostre cor.
A la vegada, estar per sobre de l’altre allunya les persones, ja que es prenen posicions de control sobre l’altre i l’altre es converteix en un subordinat. Per contra, estar a l’alçada dels peus, abaixant-se, servint, acosta les persones i, per això, Crist actua així amb nosaltres, abaixant-se i fent de la seva vida un servei. Tant de bo nosaltres aprenguem la lliçó d’humilitat cada vegada que s’abaixa rentant-nos els peus.
Tant de bo també ens fixem en els diaques que tenim a les nostres parròquies, i que sapiguem valorar el seu servei i vegem en ells el Crist que s’ha fet servent, que dona la vida per nosaltres.
Ens cal demanar molt al Senyor de ser servidors els uns dels altres, a tot arreu: a les parròquies, amb la família, a la feina, als estudis, al barri o al poble. La vida es veu molt diferent quan un viu posant-se al servei, als peus dels altres o si els mira per sobre. El qui s’abaixa, comença a veure el món des de l’altura dels infants, aquells dels quals diu el Senyor: “Si no us torneu com els infants, no entrareu al regne del cel” (Mt 18,13).
Donem novament gràcies a Déu pel do del diaconat i pels nostres diaques i preguem per ells, especialment els qui en teniu a les vostres parròquies. També preguem per les vocacions al diaconat, per tots aquells que Déu crida a ser imatge de Crist servent i per tots els que ja han iniciat el camí preparant-se per a una futura ordenació i també per les seves famílies.
