Opinió

Perduts al laberint

Salvador Cardús i Ros

Si es llegeix amb atenció la informació del Diari de Terrassa d’aquesta setmana sobre les novíssimes propostes de circulació al centre de la ciutat –les “noves” s’han fet velles–, hom té la sensació d’entrar en un laberint, del qual no se sap qui sabrà sortir.

És cert que primer cal veure en què quedaran aquestes noves propostes laberíntiques, i si es duran a terme. I, és clar, no sabem si es mantindran gaire temps quan se n’hagin d’anar a rescatar els conductors que hagin quedat atrapats al laberint sense trobar-ne la sortida. En particular, el cas de la possible doble direcció al pont de Cementiri Vell –ara sí, ara no, ara sí– és ben il·lustratiu del caos en la planificació –és un dir– de la circulació. I és ben previsible que ni la Policia Municipal sàpiga com regular el trànsit i a qui es pot multar per si puja o baixa per la Rambla, perquè tot dependrà de l’hora que hi baixes, de l’hora que hi puges, de si t’hi has incorporat a l’altura del carrer Volta, de si vens o vas a un aparcament, de si formes part de les excepcions per veïnatge, distribució de mercaderies o repartiment a domicili… Caldrà establir una moratòria fins que la mateixa policia s’hagi après, amb cursos intensius, el nou galimaties.

A més, abans de sortir de casa s’haurà d’estar ben informat de quins carrers estan tallats aquell dia i a quina altura a causa dels canvis previstos en l’urbanisme tàctic. No pas per revertir-lo, com va dir l’alcalde, sinó per refer-lo. Mireu què diu el tinent d’alcalde que n’és responsable: “La proposta és reurbanitzar Galileu i Arquimedes ampliant l’espai per als vianants amb una vorera de més de dos metres, un vial de circulació i una segona vorera de 3,5 metres que funcionaria com una franja verda, amb mobiliari i arbrat”. Queda clar, oi? Això són dos anys o més de talls. Un temps durant el qual se suposa que s’hauran d’establir més excepcions i canvis de direcció, amb aquella “provisionalitat” que no s’acaba mai. Ho dic tenint al cap els casos del carrer Cervantes o del carrer Sant Francesc, tots dos més senzills. Canvis de direcció imprevistos, per cert, que a mi mateix m’han fet fer maniobres arriscades, com entrar i haver de recular immediatament del carrer Sant Isidre perquè el canvi de sentit està tan mal senyalitzat que ni es veu.

Del sidral circulatori també se’n podria calcular el cost directe i l’indirecte. Estudis, mapes, informes tècnics i administratius per tal que no es perdin el Next Generation ja invertits, les obres, la nova senyalització –la provisional i la definitiva–, més pintura, mobiliari, arbrat, il·luminació… I, mentrestant, més quilòmetres per fer el mateix recorregut per esquivar les obres. A part, també es podria calcular l’increment de pol·lució durant les obres –i de les mateixes obres–, que potser ens permetrà passar de ser la segona ciutat amb més pol·lució a ocupar la primera posició.

Que Terrassa té una xarxa de carrers que no la va dibuixar Ildefons Cerdà fa anys que ho sabem. Que voler facilitar la mobilitat fent-ho compatible amb la voluntat de reduir-la és de Premi Nobel d’Urbanisme també ho sabem. Però la impressió és que en els criteris que fa temps que s’apliquen hi ha més ideologia, improvisació i precipitació –i debat a les xarxes socials– que no pas racionalitat, diàleg tècnic i càlcul de les conseqüències no previstes. Caldrà veure si, al final de tot plegat, en lloc d’una mobilitat sostenible no acabem en una immobilitat insostenible!

To Top