Víctor Manuel Punzano
La paradoxa de la situació portava a l’estupefacció i assossec del que va ocórrer a aquella sala d’espera.
En un centre de Serveis Socials compartit per l’Institut Català de l’Acolliment i l’Adopció (ICAA) amb altres departaments socials, es trobava una parella de bons amics, ell pateix una lesió medul·lar i es mou amb cadira de rodes. No sé per quin motiu el destí tan capritxós a vegades i cruel alhora impedia a la parella poder engendrar una criatura. El desig natural de maternitat i paternitat els va portar a demanar una adopció “nacional” a Catalunya, i subratllo el fet de nacional perquè més aviat s’hauria de denominar regional, com veurem després. A la sala d’espera, hi havia també una parella d’homes homosexuals, esperant per a la mateixa finalitat. Dir per endavant que no tinc res en contra d’aquest col·lectiu, ni de les seves pretensions paternes ni adoptives. El bon pare o mare no està condicionat per connotacions ni sexuals ni de gènere ni tampoc de malaltia i discapacitat. La funcionària, amb poc ull, més enllà que el del menyspreu i discriminació, probablement innata i inconscient, va trucar als gais perquè l’acompanyessin, alhora que va suggerir als meus amics que haurien de dirigir-se a les taules on s’atenien les necessitats de les persones discapacitades. I ells van respondre indignats: “Senyora, si el bidell de l’entrada ens ha dit que esperàrem aquí i precisament aquí ha de ser per alguna cosa”, Anar en cadira de rodes no significa desorientar-se en temps i lloc. A més de portar la cita prèvia necessària que li van mostrar en paper imprès. No puc imaginar-me la cara de vergonya i estupor que va cobrir el rostre d’aquella funcionària en escoltar-los. Lamentablement, aquest fet va ser el primer de la concatenació de situacions adverses que van arribar a patir en un llarg i extenuant procés d’adopció fallit, i no per raons objectives del procediment en si, sinó per una situació concreta; la cadira de rodes.
Patir una discapacitat o malaltia constitueix un impediment, com es diu a l’americana, un hàndicap, per aconseguir la finalitat, que en aquest cas és adoptar un menor altruistament per formar-lo i compartir al costat d’ell; l’amor i caliu d’una família, com a autèntics pares. Les persones discapacitades han de demostrar la seva doble vàlua, la seva perspicaç capacitat davant d’una societat que en aquest tipus de situacions crea una anomia social, ja que exigeix més al que per la seva condició és més feble. La crisi de valors en què estem sumits i que en constant revisió de la mateixa no arriba a res, fa que el concepte de família es desvirtuï i la finalitat de protegir la infància, l’infant que necessita una llar, ja que els seus progenitors biològics no poden donar-se’l pel motiu que sigui, es dissemina entre conceptes ideològics. És lògic que els futurs pares no hagin de tenir antecedents penals i disposin de prou capacitat econòmica per mantenir l’infant, però els requisits de malaltia, ancianitat i discapacitat haurien de desaparèixer no només per ser discriminatoris amb un grup de persones que tenen legalment els mateixos drets que el sa i el jove, sinó perquè a més hi ha centenars de nens i nenes que esperen l’acolliment en el si d’una família i són postergats a perpetuïtat a centres de protecció a la infància.
L’adopció d’infants amb necessitats especials o grups de germans i similars és el procés més complex de tots, i ho és precisament per a l’infant, ja que comporta acceptar-lo amb les seves particularitats, que difereixen de les pretensions socials establertes i les intrínsecament paternes (gaudir d’un fill guapo, intel·ligent i sa). El fet de no poder tramitar dos expedients d’adopció alternatius, i no em refereixo a l’adopció internacional al costat de la mal anomenada nacional, sinó a aquesta al costat de la de nens especials, fa que els futurs adoptants es decantin en massa per la primera d’elles, negant-se l’oportunitat de conèixer nens extraordinaris.
Per finalitzar, posaré èmfasi en dues qüestions fonamentals entrellaçades entre si; la primera, i retrocedint en el temps, és que comprovem que la paternitat era aconseguida pel poder i els diners mitjançant la compra de nadons arribant a l’engany de les mares biològiques amb un origen humil que creien que els seus nens havien mort en néixer. Avui, molts anys després, la paternitat està condicionada per moviments ideològics i a vegades sectaris dels qui han de vetllar pel bon funcionament del procés d’adopció.
Si fos realment nacional, i assumint que constitueix un procés que es pot dilatar anys, no s’hauria de condicionar al fur d’una comunitat autònoma estrictament. L’esdevenir de la vida pot fer que uns futurs pares avui resideixin a Catalunya i demà ho hagin de fer a Madrid o Andalusia, si pel motiu que fos això succeeix, la llei impedeix el trasllat d’expedients entre determinades comunitats, per la qual cosa tot l’entramat burocràtic s’ha de reiniciar en destinació. De la mateixa manera, la situació i el color polític de cada regió fa que determinats requisits siguin més o menys escrupolosos. Una ambivalència sense cap mena de dubte que posa de manifest que l’interès superior de l’infant es ressorgeix sempre per conveniències alienes al mateix.
