Gent gran, infants amb trastorn de l’espectre autista (TEA) i gossos. Dimecres, el Consorci Sanitari de Terrassa va presentar la primera teràpia amb animals per fomentar la salut d’aquests col·lectius. Aquest projecte és un exemple d’amor, ben al contrari que el títol de l’article.
Aquesta relació amb els gossos ajuda a desenvolupar i millorar habilitats motrius, cognitives, sensorials, comunicatives i emocionals, des d’una dimensió basal i intuïtiva. La teràpia assistida amb animals s’ha convertit els darrers anys en una referència en els tractaments no farmacològics en persones amb deteriorament cognitiu o en demències com l’Alzheimer, així com amb infants amb TEA, Asperger o trastorns de la comunicació social.
I és que els humans hauríem d’aprendre molt dels animals. Jo només puc parlar de la relació amb els gossos i he de dir que canvien la vida. Més que mascotes, acaben esdevenint un membre més de la família. Això implica molta responsabilitat i molts deures. Si més no, la seva educació depèn dels propietaris.
Per això, soc conscient que hi ha moltes persones a qui no els agraden els gossos ni compartir l’espai públic amb ells. Recordo que fa uns anys a Terrassa es va generar un moviment d’amos de gossos que reclamaven espais per poder deixar lliures els animals. Hi va haver concentracions de protesta molt nombroses davant de l’Ajuntament. Finalment, aquests espais es van crear a diferents punts de la ciutat. Però potser aleshores jo era massa innocent i li vaig preguntar al regidor responsable: “Quin mal hi ha a crear aquests espais a la ciutat?”. La resposta em va obrir els ulls. “Pensa que hi ha molta gent a favor dels animals, però també n’hi ha molta en contra”.
És ben cert. D’això va el títol de l’article: de l’odi, dels “haters”, d’aquells que estan enfonsats en l’eterna queixa i protesta. No dic que hàgim de passar per la vida sent “happy flowers” i feliços sense tenir cap esperit crític. Però d’això a estar tot el dia “plorant” perquè tot és una injustícia hi ha un pas. El pitjor és que aquesta mena de perfil tòxic el trobem en qualsevol àmbit: feina, família, amics, escola… Gent que no és feliç si no carrega contra tot i tothom, I el que és més greu que és que ara tenen un altaveu enorme: les xarxes socials. És el lloc ideal perquè aquesta gent, que sovint no té res millor a fer, descarregui la seva infelicitat a tort i a dret. I és gent que et criticarà el blanc si defenses el blanc, però també criticarà el negre si apostes pel negre. Però no tindran cap problema a opinar en contra de qualsevol color.
“Odio” és el títol d’un monòleg de l’humorista Dani Rovira, que es pot veure a Netflix. Precisament, ell parla d’aquests “haters” sense sentit. Ho fa intentant mostrar-se com un d’ells amb acudits i explicant situacions còmiques. De fet, Rovira, que és un referent dels animalistes, declara obertament: “Odio els gossos”.
I és que perdem molt temps i destinem molts esforços a criticar, odiar, però poc a mirar la vida pel cantó positiu.
Fa temps que jo vaig decidir encarar la vida amb un somriure a la cara, passi el que passi. Almenys a mi m’ha funcionat per superar problemes diaris o traumes més importants. No vull perdre el temps ni les ganes a lamentar-me i queixar-me, perquè les necessitaré per sortir-me’n. Mentre nosaltres perdem segons, minuts, hores, dies amb la crítica i l’odi, la vida va passant.
Quan veig la meva gossa com s’atura a ensumar una flor al bosc i després surt corrent feliç, penso en com és de senzilla és la vida per a ells: viuen el moment. I tornant al projecte del CST, s’entén que encara ens queden moltes coses a aprendre dels animals.
En aquest sentit, acabo amb una tuitaire terrassenca, la Nane (@nessitasun), que curiosament és la meva cosina. Aquesta setmana feia una piulada amb una reflexió que seria el colofó perfecte. “Res millor que una hòstia de realitat per recordar-te que la vida són dos dies i que qualsevol diumenge et lleves, però ja no hi ets per sopar. Sigueu valents i viviu a consciència, perquè això no és broma”. Doncs res més a afegir.
