Josep Ballbè i Urrit
La tradició ens diu que és la més freda de l’any. Normalment, els pagesos solen encertar-ho.
A la tradició dels Països Catalans, és la que inclou els dies 15, 16 i 17 (Sants Pau ermità, Maur i Antoni Abat). Des que el món és món, la iconografia ens els representa lluint barbes molt atapeïdes. També s’hi inclouen sant Fruitós i Sant Vicenç de Jorqueras, màrtir, els dies 20 i 22.
Diu la paremiologia que “la pluja de la setmana dels barbuts, cada raig val cinc escuts / per la setmana dels barbuts governen els tres germans: tos, moquina i amagamans / els qui neixen a la setmana dels barbuts són molt peluts / per Sant Antoni, fa un fred del dimoni /i per Sant Sebastià, un fred que no es pot aguantar.”
Els refranys populars són un baròmetre de la intel·ligència natural, de les vivències ancestrals i del saber popular. No ens enganyen pas i, com que no coneixen encara això del canvi climàtic, continuen predient el temps dessota el perill de quedar obsolets, com un record que passa.
Enguany, més que enyorar el fred intens, ens delim pel desig d’una pluja intensa i perllongada. Cal que s’abraoni per tot el territori. De forma espacial, com a neu als cims de les nostres serralades: això garanteix aigua de cara a la primavera i reserves hídriques per als nostres pantans assedegats. Implorem borrasques i mestralades que arribin a clapejar insistentment els mapes meteorològics. En cas de no ser així, ens dol copsar engrunes insignificants que ni tan sols esperonen la manida dita del “de mica en mica s’omple la pica”.
Si referim al jovent i a la mainada actuals que, seixanta/setanta anys enrere, les llars no tenien calefacció… pensen que els estem enredant. Molts d’ells ni saben què són ni han tingut penellons a les mans i les orelles. Sabran què és un fred de pebrots, com Déu mana!
A hores d’ara, tot pren els rivets “light”. Àdhuc, abduïts sovint per teories destirirades dels ecologistes o animalistes, pregonen poder celebrar una “Festa dels Tres Tombs” sense cap mena de bestiar. Arriben a dir que se’l maltracta o se l’estressa. Au va!
Tota la classe política s’omple la boca dels perills del canvi climàtic. No té la decència d’assumir la seva inoperativitat de fa un munt d’anys. Ara, correm-hi tots i “fem pinya”! Quina manera més burda de fotre’s de la gent, camuflant tots i cadascun dels errors i oblits que hem d’imputar al seu “passotisme”!
Tant de bo que es quedin glaçats per la vergonya! Potser haurem d’anar pensant que el calendari de la natura es trasbalsarà. Que podrien perdre sentit no sols els refranys, sinó algunes dates associades a determinats fenòmens meteorològics.
Esdevenint una pèrdua irreparable, només ens restarà el trist consol del “què hi farem”. Mentrestant, encara pots arribar a trobar algun bandarra que s’entossudeix a negar el canvi climàtic. Que Déu ens agafi confessats! De mostra o penyora, tenen aquesta setmana.
