Salvador Cardús i Ros
És una molt bona notícia que el centre de la ciutat es torni a omplir de comerços a alguns dels bons espais que darrerament havien quedat buits. L’anunci de les sis noves botigues de què informava el Diari de Terrassa dijous passat fa bo l’inici d’any per al comerç local.
En queden encara molts, de locals disponibles, però. I l’obertura i tancament constant de franquícies que duren de Nadal a Sant Esteve acaben deixant un centre desolat. Un obrir i tancar que no se sap si és per mala planificació, per poca competència dels responsables o senzillament per falta de demanda. En el seu moment, ja vam assistir a l’absurditat d’aquell esclat de franquícies de forns que no podia durar gaire. Ara costa d’entendre que a la Font Vella puguin conviure tres establiments de crestes –quasi sempre buits–, per molt de moda que estiguin. I ja veurem què dura l’espetec d’establiments que fan les ungles, aquests sí, de moment sempre plens de gent jove a les hores punta.
Tanmateix, caldria filar una mica més prim i veure quins són aquests sis nous establiments. D’entrada, la meitat tenen la seva seu fora de Catalunya: uns són canaris, uns altres danesos i un tercer té la seu a Màlaga, tot i que en dir-se MICO-Donewski, no en queda del tot clar l’origen. Roba, llar i bijuteria. Els altres tres són del sector de l’alimentació: Turris és un forn barceloní i La Boheme, si més no d’origen, també ho sembla, de barceloní. El sisè és un restaurant, però no se sap quin. D’entrada, doncs, franquícies i cap establiment terrassenc.
La segona cosa que interessa és saber si respectaran la llengua del país, tant en la retolació com en l’atenció al client. Caldrà esperar a l’obertura per comprovar-ho. Per cert, un dia n’haurem de parlar a fons, d’això del respecte o no de les normatives sobre la retolació en català dels comerços locals, en què és clara la deixadesa municipal. Sovint, hi ha establiments que per fugir del dilema català o castellà, i per semblar més moderns, es passen directament a l’anglès. A veure què fa La Boheme a Terrassa, perquè té una botiga al centre de Barcelona que anomena Boheme Bakery Cafe se suposa que pensant en el turisme. Aquí, ja se sap que per a la Diputació, turísticament som “Costa Barcelona”, però de turistes, pocs.
I què substitueixen? Sense anar més enrere, tres establiments locals: la Casa Farràs (instruments musicals); el Forn de la Rasa i el Nou Cremat, abans Ferreteria Puigmartí. En síntesi, es podria dir que es perd particularitat terrassenca i diversitat d’oferta per seguir el camí homogeneïtzador dels paisatges locals franquiciats i d’incrementar l’espai d’alimentació i vinculat a la restauració. Un terreny en què darrerament s’està produint una concentració en poques cadenes barcelonines (365, amb pàgina web en català, i Vivari amb pàgina web només en castellà i lema en anglès: “Because we love coffee”).
Fa temps que es va posar de moda aquell eslògan que s’ha anat aplicant per tot: som el que mengem, som el que llegim, som el que sembrem… I vist els canvis de què parlem avui, potser també escau dir que som –o que acabarem sent– els comerços que tenim.
