Genís Cardona, professor de la Facultat d’Òptica i Optometria de Terrassa (FOOT) de la UPC
Encara que aquest article no el llegiu fins ben entrat el 2024, el començo a escriure a finals del 2023. Ahir era el dia dels Sants Innocents.
Com cada any, em vaig entretenir una estona a revisar els titulars de la premsa escrita, les notícies de la tele, els enfilalls de la xarxa abans coneguda com a Twitter, per descobrir-hi innocentades i admirar la ingenuïtat de redactors i creadors de contingut. D’uns anys ençà, però, cada cop em costa més identificar les innocentades, destriar la ficció de la realitat, la informació veraç de la simple facècia. L’assalt continu de notícies falses (“fake news”, si ho preferiu) i la generalització dels titulars pesca clics (“clickbait”, si ho preferiu) fa que la innocent innocentada de tota la vida es dissolgui en aquest miasma com un microplàstic a l’oceà, si no és que llegim sobre l’avançament als 55 anys de l’edat de jubilació.
Quan jo vaig estudiar la Diplomatura d’Òptica, encara a l’edifici modernista de Modest Feu i Estrada del cap del carrer Colom, si un professor ens encarregava un treball, ens instal·làvem a la biblioteca i cercàvem informació a llibres i revistes. Actualment, a la biblioteca del Campus de Terrassa hi ha un fons documental físic i digital més extens que mai, però els i les estudiants, enfrontats a la tasca de cercar recursos per redactar el treball, compten amb una biblioteca molt més extensa encara, inabastable, a l’abast de la seva mà, literalment.
Si som més o menys experts en un determinat àmbit del coneixement, i naveguem pel miasma de les xarxes en particular, i d’Internet en conjunt, teòricament hauríem de disposar d’unes certes eines, d’un cert esperit crític, per evitar els esculls, els hams parats i els paranys. Una persona en formació, però, sovint manca d’aquestes eines i d’aquest esperit, ja que, precisament, la formació consisteix a donar forma a aquestes qualitats i experteses.
Una eina de cerca d’informació “online” d’incorporació recent, però d’ús ja general, són els bots conversacionals basats en intel·ligència artificial, el ChatGPT, per anomenar el més conegut. El terme conversacional no és gratuït. Així com un buscador tradicional (el Google, per dir un nom) ens dona un llistat de pàgines web on podem cercar informació, el ChatGPT fa aquesta feina per nosaltres, busca dins de tota la informació disponible “online” (o, si més no, dins d’aquella emprada pel seu entrenament), i ens la presenta ordenada, perfectament redactada en un parell o tres de paràgrafs, preparada per copiar i enganxar al nostre treball. A més, fa servir un llenguatge tan col·loquial, i tan segur de si mateix, que ens impulsa a creure, fil per randa, tot allò que ens diu.
Un estudi recentment desenvolupat a la Facultat d’Òptica i Optometria de Terrassa (FOOT) de la UPC consistí a determinar com era de fiable el ChatGPT per respondre diverses preguntes sobre cura de la salut visual, lents de contacte i baixa visió. Cada resposta fou valorada per un grup d’experts i un grup d’estudiants. Com és lògic, els i les estudiants van considerar més encertades les respostes que no els experts, però en tots els casos es va posar de manifest que el ChatGPT era massa humà, és a dir, s’inventava sovint allò que no sabia, buscava dins del miasma, però no sabia distingir l’evidència científica fiable de les “fake news”. Però ho explicava tan bé que ens el crèiem, ens presentava les mentides tan ben embolcallades de veritats que ens empassàvem com a cert, sense ser-ne conscients, el nom d’un arquitecte, uns paràgrafs més amunt.
Si l’esperit crític ha estat sempre important, clau de la formació universitària, ara ho és més que mai. Dotat de tota la informació disponible, ara cal que l’estudiantat conegui el mapa per navegar el miasma informatiu, per evitar esculls i monstres marins, i per arribar al bon port del coneixement veraç. El professorat té al davant un repte ingent, en constant evolució, molt divertit i, si es fa amb il·lusió, molt satisfactori.
