Abel Molina Iniesta, advocat
Un dels mals de cap per a tots aquells que ja no estan en parella o divorciats, i per als mateixos advocats, són les anomenades despeses extraordinàries.
Encara que el nom ens dona alguna pista del seu significat, el prefix “extra” entès com “una mica més”, juntament amb la paraula “ordinari” i previst ens hauria de portar a la conclusió comuna que es tracta d’un desemborsament de cèntims més enllà del que és habitual o rutinari. No obstant això, quan estem en un entorn jurídic amb terminologia legal i en l’àmbit del dret de família, res és senzill i camina cap a la senda de la complexitat.
Els clients em plantegen a les visites qüestions relatives a despeses, però partint del seu propi estatus o situació econòmica. És a dir, la despesa que per a una família és una necessitat per a una altra és un luxe… I per a aquella família que el que és més habitual és que els fills facin una estada d’un mes cada any a l’estranger per perfeccionar un idioma, per a una altra família serà del tot impensable i el fill estudiarà l’idioma a una acadèmia a prop de la llar familiar o bé en línia.
Habitualment es planteja, per exemple, que el fill vol anar, justament, a aprendre xinès, idioma… a l’estranger. O que la filla vol fer boxa, i el fill, classes de flamenc o sardanes; també que si el col·legi indica al temari i ja a l’inici del curs que es farà una estada a la muntanya per a un treball de ciències que puntuarà al final de curs… o si aquesta sortida a la muntanya, que no estava prevista a l’inici del curs, però que resulta, sobrevingudament, necessària per al rendiment acadèmic i la nota, si s’ha d’abonar aquest import o no.
Extraordinari, ordinari, extraordinari necessari, urgent, sumptuari… Es complica com avançava a l’inici.
En general, si són despeses mèdiques i fora de la cobertura pública, els pares i mares, progenitors, acostumen a tenir clar que és una necessitat i no hi ha discussió i s’abonen. No cal acord en la despesa ni en el pagament.
Si la despesa no és necessària o no és urgent, es necessita acord entre els progenitors per aprovar la despesa i també pagar-la.
Si no hi ha acord, hem d’acudir al jutge perquè determini si escau o no fer, necessàriament i sense més remei, aquesta despesa, aquest viatge, aquestes classes…
Seguint l’exemple anterior: qualsevol despesa prevista a l’inici del curs escolar no és extraordinària, ja que està prevista, no és puntual. Potser altres professionals com jo opinaran el contrari. Però en dret tot es discuteix. Fins i tot les sentències, i per això existeixen els recursos a una altra instància i jutges, magistrats diferents.
Però si la despesa escolar no consta detallada a l’inici del curs, aleshores podrà ser extraordinària. I dins de despesa extraordinària, cal determinar si cal o no cal afrontar-ho. Si la sortida a la muntanya, campaments, etc. puntua per a la nota final de curs, serà extraordinària, però necessària per als resultats i educació del/a fill/a.
S’ha de manifestar, expressament, i de forma clara, tal com indica el Codi Civil de Catalunya o el Codi Civil comú fora de la comunitat autònoma esmentada, que no es farà el pagament i que ho aboni completament qui ho autoritzi.
De vegades, els clients tenen serveis mèdics o incentius com a empleats (descomptes a acadèmies, gimnasos, etc., per a familiars de l’empleat). I algun client m’indica que l’exparella no li va demanar consentiment per a unes classes de dansa per a la filla, per exemple. Però que si ho hagués demanat, aquesta activitat seria gratis o amb descompte perquè com a benefici social a l’empresa tenen un conveni o acord.
Per tant, considero que el client en aquest cas no ha d’assumir un pagament que podria haver estalviat gràcies a beneficis socials de la feina.
En aquests casos, es pot reconèixer la despesa com a tal, però no es paga perquè podria haver sortit de franc.
No parlaré de les despeses de luxe perquè és comunament entès que no és necessari ni urgent. Per tant, requereixen acord pels progenitors per establir-les i pagar-les. En cas contrari, que les aboni i assumeixi qui les autoritza i sense dret a reemborsament.
Per experiència, el meu consell és elaborar un llistat, enumerar, detallar i definir aquestes despeses als convenis de divorci, parelles. Com menys llacunes o buits, millor. I aplicar la lògica i pensar, parlar, pactar, entre vosaltres què fer amb aquesta despesa. És necessari, imprescindible fer-ho? O no? I tenir en compte la capacitat de pagament de cadascú.
I subratllo “parleu, comuniqueu-vos entre vosaltres”, com he aconsellat en altres articles publicats. Busqueu assessorament legal i no parlo de buscar informació no veraç a buscadors “online” o xats intel·ligents ni contrastats.
Si no arriben a un acord, cal acudir al jutjat per demanar que sigui declarada la despesa i s’aboni, o no, com a concepte extraordinari urgent o necessari. Qüestió a part seria el seu import.
Però també és anar al jutjat per demanar-ho al revés: perquè sigui no declarada extraordinària una despesa, tècnica legal poc utilitzada als jutjats, però efectiva.
Però sempre amb la consegüent inversió de temps i desgast emocional.
Una temàtica, com deia a l’inici, gens fàcil i no sempre clara, fins i tot als jutjats, que dona lloc a incidents, expedients de jurisdicció voluntària i contenciosos.
