Joan Roma i Cunill
En els meus set anys a Berna, capital de Suïssa, vaig interioritzar un principi elemental que m’ha quedat per sempre i em va servir per als meus anys de regidor i alcalde: prioritzar la qualitat per davant de la quantitat.
Ho vaig posar en el frontispici de les meves actuacions en tot lloc i moment.
Dic això a la vista de les darreres dades del padró, segons les quals Badalona passa al davant de Terrassa com a tercera ciutat de Catalunya, per només 700 habitants. Bé, hi ha qui li dona importància i qui en passa totalment. Encara recordo de petit les batalles per considerar Barcelona més gran que Madrid. Ara ja ningú s’hi fica perquè, per nombre d’habitants, fa temps que els ha doblat. La primera, 1.660.435; la segona, 3.339.931.
Vist, però, amb ulls d’un mig suís, no hi ha cap motiu d’enveja. Parlo tant de les dues capitals com de Badalona-Terrassa. El que compta, o hauria de comptar, és el nivell de qualitat de vida en una ciutat o una altra. És el que tenen clar a Suïssa. Berna és la capital i, en canvi, té menys habitants que Zúric, Ginebra, Basilea o empata amb Lausana. Cap problema, al contrari, el que políticament juga és la qualitat de vida i serveis.
I a cap candidat a alcalde/alcaldessa de Berna se li ocorreria plantejar guanyar habitants per avançar alguna de les altres. En absolut, vaja, que li faria perdre eleccions. El que impera és continuar les millores en infraestructures, equipaments i serveis. Tenir immenses piscines públiques, ben situades i gratuïtes. O garantir que el riu Aare continuï net i polit per servir d’espai de bany i esports nàutics en uns quants quilòmetres del seu recorregut, i que a banda i banda tingui camins per anar a passejar o fer esport. O disposar d’una flota de tramvies, troleibusos i busos ecològics, amb periodicitats increïbles i puntualitat suïssa. O parcs i jardins amb mobiliari urbà impecable…
Vaja, que aquest model serà ben aviat copiat i replicat arreu del món. Abans m’agradava, després de fer gestions i tràmits a Barcelona, anar a fer una volta per la ciutat. Ara, acabada la feina, tiro amunt a la recerca de pau i tranquil·litat. Hi ha excés de vehicles, incompliment de normes per ser atropellat per patins, bicis o altres estris, encara que vagis per la vorera o pel mig de les Rambles. I un excés de soroll generalitzat arreu de la ciutat i de les ciutats en general.
Aquests excessos van portant el desig de canvi de paradigmes per apostar per un altre tipus de vida. I això requereix un altre tipus de ciutat. També ha de comportar altres tipus de finançament públic, deslligat del nombre d’habitants. Molts no ho saben, però una part de les transferències de l’Estat a les autonomies i municipis van lligades a la xifra d’habitants i dels serveis que donen.
D’aquí l’interès d’alguns polítics a augmentar habitants per augmentar ingressos, en un cercle que no acaba mai. S’ha de trencar aquesta dinàmica per una altra, en què imperi la qualitat per davant de la quantitat.
