Salvador Cardús i Ros
És molt probable que la majoria dels matadeperencs, terrassencs, fins i tot olesans –amb qui també tenia vincles personals i professionals– i no cal dir dels catalans de la nació completa, no siguin conscients de la magnitud de la pèrdua, aquesta setmana, d’Oriol Badia i Tobella (1933).
Hi fa que som un país de memòria retallada i de mitjans de comunicació amb perspectiva curta. Però també que estem parlant d’una persona d’una manifesta voluntat de discreció personal: modesta, elegant, i al servei d’aquell tipus d’eficàcia que no vol soroll. Per això, qualsevol intent de fer inventari de tots els seus compromisos amb el país, més enllà dels càrrecs públics dels quals se’n pugui tenir constància, seria pràcticament inútil.
Fill del notari Francesc de Paula Badia i Tobella assassinat el juliol de 1936 a la carretera de Talamanca per la gent de la FAI quan tenia tot just tres anys, pertanyia a una família de profundes arrels cristianes. Professionalment, va exercir d’advocat laboralista, mediador en les pitjors crisis industrials que va patir la ciutat. Membre -sempre crític- d’Unió Democràtica de Catalunya, partit a la fundació del qual havia participat el seu pare, va ser conseller de Treball en el segon govern (1984-1988) del president Jordi Pujol units per una admiració mútua. I, entre moltes més responsabilitats públiques locals i nacionals, fou president molt estimat de Caixa de Terrassa (1993-2003).
Oriol Badia formava part d’aquella generació sense el combat tenaç, valent i generós de la qual, en plena i llarga dictadura franquista, les nostres viles i el país sencer no serien allò que són.
I sense voler ni poder entrar a establir pòdiums d’excel·lència, cal dir que Oriol Badia en va ser un membre exemplar. Les seves profundes conviccions cristianes van inspirar un tipus de compromís social i patriòtic -i també familiar, és clar- la força, profunditat i extensió del qual quedava gairebé amagat en un tarannà bonhomiós i cordial, ple d’un subtil bon humor, incansablement arrelat al paisatge més proper i en l’atenció als afers més quotidians.
Segur que hi haurà més ocasions per intentar fer justícia, ni que sigui per aproximació, al llegat que ens deixa d’Oriol Badia. Però de manera general, vull fer èmfasi en el seu tipus de compromís reservat, prudent, silenciós.
Al contrari del que ara s’acostuma a fer, que és ventilar públicament i a les Xarxes qualsevol gest de suposada generositat, l’estil d’Oriol Badia s’ajustava a aquell altre més propi de l’esperit evangèlic que demana que la mà dreta no sàpiga què fa l’esquerra.
Per no parlar de la nació sencera que ell reconeixia com a pròpia, els Països Catalans, només si a Terrassa i Matadepera els restéssim tot d’una la contribució que hi ha fet Oriol Badia, en tots els terrenys -espiritual, econòmic, laboral, social, cultural, educatiu…-, hi descobríem una enorme pèrdua en tots i cadascuna d’aquestes dimensions.
I tot, amb aquell esperit planer de què abans parlava. Només una anècdota per il·lustrar-ho. Quan va ser nomenat conseller de Treball, va començar a anar a treballar cada dia al Palau de la Generalitat en tren. I va ser el mateix president Pujol qui va haver-li de prohibir explícitament aquest capteniment, per raons de seguretat i dignitat, ordre que va acceptar no sense contrarietat.
D’homes d’aquesta fusta ja no se’n fan.
