Ferran Pont i Puntigam, antic Diputat al Parlament
Després de quasi cinc anys d’una dura i valenta lluita contra la greu malaltia que patia, finalment el bon amic Oriol ara descansa en pau. Segur que el bon Pare del cel l’ha acollit amb els braços oberts. Tot al llarg de la seva malaltia i sempre molt ben controlat pel servei d’oncologia de l’Hospital de Terrassa, ha pogut gaudir de la companyia i el consol de la seva esposa Anna, dels seus fills i nets, de la resta de família i de tants i tants amics que des de fa molts anys el coneixem i l’estimem.
Fill del notari Francesc de Paula Badia, l’Oriol va estudiar el Batxillerat de set anys a Can Colapi, va aprovar l’examen d’estat i es va llicenciar en dret a la Universitat de Barcelona. Es va especialitzar en dret laboral i durant molts anys va assumir aquesta temàtica al despatx Badia de la Plaça Vella. La gran crisi de la reconversió del sector tèxtil en els anys seixanta del segle passat va fer passar molts expedients per les seves mans. Va caldre negociar molt amb els advocats dels treballadors afectats buscant acords. Darrere cada lloc de treball perdut hi veia sempre una persona que calia respectar.
Des de ben jove va sentir força inquietuds pel món de la política, de la democràcia i dels drets de Catalunya com a nació. El seu pare havia estat fundador d’Unió Democràtica l’any 1931 i ell en els anys de la clandestinitat va treballar de ferm per mantenir actiu a Terrassa un nucli important d’afiliats. La recuperació de l’ensenyament del català al Centre excursionista, l’aventura del CIC, l’Òmnium amb la seva Comissió d’Urbanisme i moltes altres iniciatives van gaudir sempre del seu eficaç suport.
L’any 1969 quan s’intuïa el final de la dictadura es va poder regularitzar la militància d’Unió a la trobada de Can Prat. Allà i sota el mestratge de l’Oriol es va consolidar una nova fornada d’activistes. Les eleccions dels 15 de juny de 1977 van obrir la porta a la democràcia i a l’autonomia. L’any 1984 després d’una esclatant majoria de Convergència i Unió al Parlament, el president Pujol el va nomenar conseller de Treball. Hi va deixar empremta sobretot en el marc del suport a les cooperatives. La seva gran alegria era poder salvar una part d’una empresa que feia fallida a còpia de crear una cooperativa.
Entre els anys 1993 i 2003 va presidir la Caixa de Terrassa ampliant l’Obra social i fent la nova seu social a la Rambla al costat del Centre cultural. Fidel sempre a l’ideari d’Unió va defugir els radicalismes, d’un costat i l’altre.
A la vida tothom té una part de la veritat i allò que cal és intentar entendre els adversaris, que no són pas empestats. Per damunt de tot cal respectar la dignitat de tothom, el pluralisme i la recerca d’acords.
