Victor Manuel Punzano
Nadal és aquesta paraula màgica que desperta sentiments contradictoris en els qui la pronuncien, simbolitza moments d’il·lusió, de màgia i família fusionats a compres desmesurades a crèdit entre els passadissos dels grans magatzems que escupen pels seus altaveus nadales, animant a practicar la passió pel benestar material. Tot dona igual perquè, al cap i a la fi, es pretén exacerbar estats grandiloqüents d’amor i amistat amb sopars i dinars que esquitxen tota xarxa social.
Les ciutats s’engalanen mostrant una vana esplendor, amb enèsimes polèmiques per competir entre les que tenen o no l’arbre més fastuós amb l’estrella de betlem més alta guiant l’epicentre dels seus carrers. Pessebres creats i que creen polèmica i que més enllà de criteris estètics, de gustos, de l’etern debat sobre tradició i modernitat, és tot en si una laïcitat mal entesa.
En dies com aquests, volem mostrar un sentiment comú de cara a tots els que ens envolten, i alhora a la res més absoluta de l’individu, la felicitat, ser tremendament feliços és la fi que ens pertoca per antonomàsia. Mentrestant, els qui no agraden del Nadal que s’amaguin per favor, són gent “tòxica”, summament infelices encarnacions del seu fracàs sentimental i familiar. Però certament sabem que Nadal etimològicament ens incomoda i fem l’impossible per ocultar-ho. Ningú vol celebrar-ho sense que es noti, tot i que Nadal és justament despullar-se de tot i anar a la senzillesa d’un estable, del naixement d’una promesa per al futur, d’un missatge d’amor que abraça enemistats, però que no qualla perquè mai a la història ho va fer.
Poc queda ja del missatge del Nen Déu disseminat en una festivitat indefugible: perdura la il·luminació dels carrers, els sortejos nadalencs, la música a la ràdio, la publicitat i fins al cinema.
I és que aquesta festa és la manifestació d’una nova religió civil, de la societat celebrant-se a si mateixa a base de rituals. El nen Déu ha estat substituït per la falsa felicitat, un fet decadent amb un relat gairebé insostenible. Aquella família de Betlem, senzilla pobra, humil i perseguida trenca tots els nostres esquemes establerts.
Instintivament, no volem ser com ells, com als que li devem aquestes festes, al mateix Bing Bang de la Nativitat, i desistim de ser-ho perquè la societat d’avui com la de fa més de dos mil anys perjudica el pobre, el desvalgut i el que està acusat d’una immensa soledat, en definitiva jutja el diferent, obviant que aquest potser som nosaltres mateixos. Nadal és una pantalla que projecta una realitat absoluta, és el fred gelat que congela tota farsa moral i del qual ens intentem protegir agafant-nos amb força a una manta nòrdica que tapa la nostra nuesa. Davant la veritat de Nadal, ens incomoden les nostres mentides, el nostre egoisme, la nostra soledat, la vanitat de mostrar-nos feliços davant els altres sense ser-ho ni tan sols sense pretendre-ho.
No podem suportar mirar fixament als ulls del que pateix perquè sabem que de fer-ho ens reflectim en la imatge. La nostra indolència cap a aquell ancià que recorda amb felicitat temps passats i que ara plora de soledat, ens aterreix. També ens incomoda la nostra condescendència davant la tristesa del veí, i més encara la impassibilitat que mostrem a la pobresa dels sense sostre.
El menyspreu que mostrem davant el patiment de milions d’animals que moren agònicament perquè les nostres taules llueixin esplendorosament decorades amb trossos de carn i puguin ser captades pel flaix de les càmeres dels mòbils. Que incòmode resulta envejar la felicitat i els èxits dels altres. Ens incomoda no tenir, no ser. Ens molesta equivocar-nos, quedar-nos atrapats entre paraules i no fer més. A mi personalment m’incomoda l’enyorança en el sentit més ampli del vocable. En descobrir la nostra incomoditat destapem la nuesa en què vivim diàriament i no només per Nadal. És una cosa tan simple que trenca les regles del joc, i que resulta estrany com ho som nosaltres també.
No li demanem a Nadal el que nosaltres no estem en disposició ni de ser ni d’oferir. Posem-nos còmodes i traguem-nos la manta. Estarem nus sí però ens trobarem. Nadal és només un dia. És la resta de l’any el que importa.
