Salvador Cardús i Ros
Ara hem sabut que per només 680 habitants, Badalona ens ha passat davant i ens ha enviat a la quarta posició d’entre les ciutats més grans del país.
Bé: de fet, són dades del padró de l’1 de gener de 2023, és a dir de fa un any. Hem viscut tot un any enganyats i lluint una posició al rànquing de ciutats catalanes que no mereixíem.
Però, alerta, si les dades són de fa un any, qui diu que a 1 de gener de 2024, literalment d’aquí un parell de dies, no tornarem a ser tercers, i que tornarem a viure tot un any enganyats i desmoralitzats injustament per haver baixat del pòdium? Encara més: el padró de primer de gener és una foto fixa d’una realitat extraordinàriament moguda. A 1 de gener érem tants, però i a 1 de febrer? Per afegir incertesa, tinguem en compte que no tothom qui viu a Terrassa ja és al padró, i que no tothom qui és al padró encara viu a Terrassa. Ras i curt: com en la majoria d’estadístiques, les dades només són una aproximació, una referència administrativament útil. Però en casos tan ajustats com els de Badalona i Terrassa, competir per ser la tercera o la quarta ciutat de Catalunya, és un entreteniment tan volàtil com absurd.
Tanmateix, més enllà de qui és tercer o quart -de la cinquena ciutat, Sabadell, a pràcticament 7000 habitants de distància, no cal dir-ne res-, la gran qüestió és saber si més enllà de l’absurda competició, la ciutat està capacitada per ser, tant és, la tercera o la quarta. La qüestió és si es tenen els serveis que corresponen a aquests més 225.000 habitants actuals. O si en les previsions de creixement -hi ha qui parla d’una ciutat de 250.000 habitants, com si això fos cap orgull-, tindrem els serveis que ens correspondrien. I és que el meu temor, com s’ha vist tantes vegades, és que la realitat demogràfica s’anticipi a la capacitat per gestionar-la. És a dir: primer arribaran els 25.000 habitants que falten pel quart de milió, i llavors tots correm-hi: serveis col·lapsats, protestes veïnals, esquinçament de vestidures per les noves desigualtats, associacions cíviques de suport als més desvalguts desbordades, creixement de l’extrema dreta…
Per valorar la situació de la nostra ciutat, el primer que ens caldria són dades comparades. Quins serveis -sanitaris, escolars, socials, culturals…- tenen ciutats similars a la nostra? No només a Espanya, sinó de l’entorn europeu. A més, aquesta comparació hauria d’anar necessàriament lligada a la capacitat de la ciutat per generar riquesa -i ingressos públics, és clar-, perquè d’alguna manera s’han de pagar els serveis. Caldria tenir en compte de les taxes d’atur fins a la càrrega impositiva als ciutadans. I, no cal dir-ho, taxes de creixement demogràfic. Sense aquestes dades, estem perduts si volem parlar de futur, benestar i prosperitat.
En segon lloc, la reflexió de més profunditat, hauria de ser per quin sentit créixer per créixer. En temps de teories sobre el decreixement, la sostenibilitat, la limitació de la mobilitat… té cap sentit voler ser una ciutat de 250.000 habitants? Què s’hi guanyarà e qualitat de vida? I quina serà la capacitat per a incorporar aquests nous terrassencs a la vida local, per cohesionar-los? O com garantirem que aquest creixement no sigui el cop definitiu a la supervivència del català com a llengua de la ciutat?
No sé si avui dia som la tercera o la quarta ciutat de Catalunya. Però tal com solem gestionar la realitat, no em faria res passar a ser la cinquena, fins i tot darrere de Sabadell!
