Joan Roma i Cunill
Per raons que ara no venen al cas, tinc contactes amb un bon nombre d’associacions, clubs, entitats, corals, comissions de veïns, de festes, grups diversos, etc., amb un denominador comú: la composició de les juntes directives està formada per persones d’una certa edat.
Ja ens entenem, persones que, majoritàriament han superat els 60 o 65 anys.
És cert que moltes d’elles, ja amb la pensió assegurada, i sense tenir les obligacions que comporta la jornada laboral, poden dedicar més temps i esforços a tirar endavant les activitats de l’entitat, de la qual formen part. És més, en molts casos, estan en dues o tres, de manera que la seva ocupació és múltiple.
Però, què passa quan algú en vol deixar alguna o simplement té ganes de girar pàgina i facilitar la renovació de la Junta? Falten candidats. Més ben dit, moltes entitats, estan en perill per falta de substituts. Hem perdut una part important de les ganes de participar en un voluntariat, absolutament essencial, per a preservar la riquesa i varietat de la nostra societat.
I no solament passa en l’àmbit d’entitats, també ho hem vist en l’àmbit municipal, amb un bon nombre de pobles on no hi havia llistes, o una d’única. És evident que aquesta situació esdevé més i més preocupant perquè moltes de les activitats que ara es fan en qualsevol poble o ciutat, són inviables sense la participació desinteressada dels ciutadans, en general.
Tots coincideixen en la dificultat de comptar amb les joves generacions. Mai es pot generalitzar, però molts joves estan disposats a ajudar puntualment en un esdeveniment concret, però els costa implicar-se de forma permanent. Quan dic permanent, vull dir, en un mandat de dos, tres o quatre anys, com tenen la majoria de les juntes directives de qualsevol club o entitat.
Tothom espera sigui un moment de crisi que doni pas a un de nou d’implicació generalitzada, però el cert és que van passant els anys, i comencen a caure algunes associacions de veïns, comissions de festes, clubs de tenis, de petanca, o de qualsevol altra activitat. Cada pèrdua s’ha de lamentar, perquè en molts casos, serà definitiva. Bé, res és definitiu, en el sentit que en algun altre moment es pot recuperar, però tots sabem que costa molt crear, i molt poc per desaparèixer.
En aquest món, el paper dels ajuntaments és fonamental pel que tenen de proximitat a les activitats, i per la feina que poden fer de donar facilitats, de tota mena als capdavanters, per evitar esforços massa pesats. No és igual organitzar una festa, podent disposar de tota mena de mobiliari, local, infraestructura, i alguna ajuda tècnica, econòmica o en personal, que haver-ho de fer tot, entre uns pocs. S’ha fet molt en aquest camp, com podem veure, voltant una mica pel país. En tots els pobles i barris, hi ha infraestructures, equipaments i serveis, que poden ser utilitzats per les entitats, per dur a terme les seves activitats. I no hi ha poble o ciutat que no atenguin la major part de les peticions que fan arribar a l’ajuntament. No a tot es pot dir que sí, però l’esforç és immens, a benefici de tots.
Però, de poc serveix disposar d’aquesta base si falla la fonamental. Res pot substituir l’empenta dels interessats en una activitat determinada. Són ells els que coneixen els gustos, els desitjos de la gent, que saben quan i com s’han de fer les coses. Tenim un problema, i no està clar com resoldre’l. S’ha de fomentar la implicació i la participació, començant pels més joves, per tal que agafin el relleu dels qui han estat al capdavant durant anys. Alguns, molts anys. Tots ells/ elles mereixen un reconeixement a la immensa tasca que han fet, i fan. És lògic puguin ser rellevats, quan així ho decideixen.
