Josep Ballbè i Urrit
“El meu conflicte és amb l’home”: heus ací el que, per a mi, és una frase absolutament genial d’en Charlie Chaplin, el famós Charlot.
Aquest dia de Nadal –que ja tenim a tocar– s’escau el 46è aniversari de la seva mort. Raó de més per a retre-li un merescut record/homenatge. No puc pas deixar passar l’avinentesa. Sempre tinc temes per a opinar, però avui aquest prima per davant de tots ells.
Entenc que és agosarat –ja en el mateix títol del meu escrit–posar l’ham d’un títol religiós. Sobretot, si més no, pel fet que la societat actual cada cop es torna més laica, abúlica, “passota” i renyida amb qualsevol tint d’interioritat. Potser per això mateix, el retorn de l’encapçalament apaivaga una micona la meva queixa o crítica. De fet, tanmateix, l’home és lliure per a decidir el seu propi destí… En aquesta conjuntura, és clar, pot triar els viaranys o corriols per on decantar la seva línia vital.
Es vulgui o no –més ben dit, encara que, a més d’un no li agradi sentir-ho– Nadal és una festa inicialment i primordial cristiana. El retintí de tots aquells que pretenen escapçar aquesta influència sempre toparan amb el meu parer contrari, per a contradir-los. Em fastigueja profundament el rerefons materialista, pesseter i consumista d’aquests jorns. Tant se me’n fot, fins i tot, del dispendi esvalotat i exagerat amb les llums al carrer.
O que molts ajuntaments entrin en una “cursa” absurda i diabòlica per a veure qui col·loca l’arbre de Nadal més alt. Tot s’orienta a què el poble es dispari tibar de la bossa dels diners: “salut i força al canut!” Quina pena, tot plegat! Al cap i a la fi, “la fe esdevé un precursor de totes les nostres idees. Sense ella, mai no haurien pas evolucionat la teoria, la ciència, la hipòtesi o les mateixes matemàtiques”.
Referint-me a una altra cita d’aquest personatge tan entranyable, “la vida, quan es mira de prop, és una tragèdia. Això sí, fent-ho de lluny, sembla una comèdia”. Podrà semblar un embarbussament, malgrat que el nucli de la sentència ens hauria de fer reflexionar seriosament.
En Charlot ens fa una crida per a sacsejar-nos. Vol que arribem al convenciment ple que “la vida és una obra de teatre, que no permet un assaig previ. Per tant, canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment… abans no s’abaixi el teló i l’obra acabi sense aplaudiments”. “Al capdavall, tot és un autèntic acudit”. O no? Quan en Charlie era un infant, li retreia al seu pare que no tenia joguines. El progenitor, però, li assenyalava el seu front, bo i dient-li: “Aquesta és la millor joguina que mai no s’ha creat. Tot és ací. És on rau el secret de la nostra felicitat”.
Reprenent i/o insistint en un concepte esmentat fa poques línies, estic bastint aquest article el dia del sorteig de la Loteria Nacional. Quanta gent està pendent i abduïda pel desig que li caigui –al damunt– una carretada de milions. Com si això hagués de servir per a posar fi als maldecaps de la vida o les mancances del nostre esdevenir. En Charlot ens convida a passar de molts dels nostres dirigents: “jo no soc un polític. Tampoc no tinc conviccions en aquesta temàtica. Soc tan sols un individu i crec en la llibertat. Aquesta és tota la política que jo tinc”.
Tant de bo que aquest conjunt de cites o sentències facin per ajudar-nos a replantejar molts dels nostres esquemes habituals. “A la llum del nostre ego, tots no deixem de ser altra cosa que monarques destronats”. Encara més: “la vida no és significat. És desig”. “Riu i el món riurà amb tu. Plora i el món –donant-te l’esquena– et deixarà plorar”. Un missatge ben ajustat i adient tot contemplant l’allau de conflictes bèl·lics que assolen el planeta. Mentrestant, les grans organitzacions internacionals –començant per l’ONU i la UE– escenifiquen un paperot patèticament repel·lent i fastigós: grans proclames davant la carxofa d’un micròfon, però sense compromisos reals i efectius a l’hora d’arranjar el sarau.
En l’entorn d’uns dies tan entranyables, acabaré desitjant unes bones festes a tots els lectors. Ho faré amb un fragment d’un gran poeta català que em té el cor-robat des de sempre com en Charlot: Miquel Martí i Pol… “Diré la pau per dir tot el que em manca / tot el que fui i tot el que m’encisa / el temps caduc, l’espai i les paraules. / Diré la pau per dir-me i per sentir-me. Diré la pau també per tots vosaltres. / I junts potser, si estimem amb força / si en fem l’escut contra neguits i enveges / i un clar recer des d’on tot recomenci / veurem com creix i esdevé el gest solemne / que confereix al gest valor de símbol. / Diré la pau des de la meva altura d’home senzill / amb dubtes i mancances. / Diré la pau per a dir-vos a tots vosaltres. / Diré la pau per dir com us estimo”.
