Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“Així com la fusta és la matèria del fuster i el bronze la de l’escultor, la vida de cadascú és la matèria de l’art de viure”, Epictet. I l’art de viure ha d’incloure aprendre gaudint de l’aprenentatge, és per això que vull explicar quin sentit té, bé, tenia, el tió, és quelcom que val la pena saber i recuperar.
La tradició del tió de Nadal forma part des de fa segles de la mitologia catalana amb el nom de “tió, tronc de Nadal, soca o xoca”, aragonesa amb el nom de “Toza, Tronca o Tizón de Navidad”, d’Occitània amb el nom de “Cachafuòc o Soc de Nadal”, d’Andorra, i, ara ja oblidada, de Mallorca, on se’l coneixia com a “Nadaler”. És una tradició basada en la natura, el solstici d’hivern i la fertilitat, evidentment el seu origen és rural, representava l’abundància i el renaixement de la natura després de l’hivern, anaven a buscar el tió al bosc per Santa Llúcia i el posaven en un racó de la casa abrigat amb una manta i se l’alimentava amb les pells de les fruites de la temporada, com les de mandarines, taronges, verdures, serradures, ous, etc., que són matèries orgàniques que van bé per abonar, i també aigua. Primera lliçó, aquelles coses orgàniques que tota la vida s’havien utilitzat per adobar i tenir millors collites. Aleshores, quan la canalla feia cagar el tió, els obsequiava amb llaminadures, no amb regals tecnològics embolicats. Si cuidem la natura, ens correspon amb els seus millors fruits, segona lliçó.
El fet que un tronc vell i sec regali llaminadures representa el renaixement de la natura un cop passat l’hivern, aquells arbres i plantes que semblen morts durant l’hivern si estan cuidats reviuen a la primavera, alhora que els nens aprenien això, també se’ls ensenyava el respecte a la vellesa, a la saviesa que dona l’edat, l’experiència que donen els anys de vida. Després el cremaven a la llar de foc o al foc a terra de la llar, aquí descobrien la seva utilitat en sentir l’escalfor del foc, el caliu que fa la llar més acollidora a més de servir per cuinar; ara bé, no acabava aquí la utilitat del tió, ja que les cendres eren emprades tant a les cases com als camps per protegir-los dels llamps, sembla que on hi ha cendres no cauen els llamps, i també per evitar que les cuques entressin a casa o s’apropessin a les plantes perquè les cendres no les deixen avançar, igual que els passa als caragols i llimacs, si envoltem les plantes amb cendres, les protegim d’ells, també van bé per evitar, si es tiren sobre les fulles, tiges i flors, que els fongs les infectin.
La lliçó és que tot té la seva utilitat, i, fins i tot quan pensem que ja està, cal recordar que de mica en mica aquestes cendres acabaran formant part del substrat de la terra aportant-li nutrients com pot ser el potassi, que afavoreix el creixement de les plantes, la formació de glúcids a les fulles i de proteïnes, que fa que augmenti el pes dels fruits millorant el seu gust fent-los més rics en sucres i en aigua. Les cendres baixen l’acidesa de la terra i això millora l’activitat dels bacteris que fixen el nitrogen a la terra. Amb això aprenien a cuidar les plantes i, per tant, també tenien cura de la seva supervivència amb una alimentació millor i més sana.
S’imaginen quants productes químics ens estalviaríem si féssim les coses amb el coneixement i saviesa dels nostres avantpassats? Quantes malalties, causades per aquests productes químics, deixaríem enrere? Quantes al·lèrgies menys hi hauria? Com canviaria la visió consumista si expliquéssim i eduquéssim amb les nostres tradicions? S’imaginen els ulls de la canalla descobrint tot el que pot fer un tió per a nosaltres i per salvar la terra? Què els semblaria educar per ser competents, lliures i autosuficients? “La vida de cadascú és la matèria de l’art de viure” ens diu Epictet, i la vida de cadascú ben educada en la natura, que tan bé expliquen les boniques tradicions que tenim, si no les oblidem, pot arribar a ser aquest art de viure en salut, benestar i respecte, tant per a les persones com per a tota la natura!
Una de les versions nostres de les cançons que cantem al tió mentre l’apallissem a cops de bastó diu així: “Caga tió, tió de Nadal; /posarem el porc en sal, /la gallina a la pastera/i el poll a dalt del pi”.
He trobat dues versions que canten a l’Aragó, a la Franja de Ponent tenen aquesta: “Xoca de Nadal, /caga torrons i pixa vi blanc, /no cagues arengades que són salades, /caga torrons, que són més bons”. I una altra que canten a la resta d’Aragó: “Güen Tizón, güen Barón, /güena casa, güena brasa, /que Dios mantenga a paz en ista casa/y en totz os que i son”.
Hi ha moltes versions, que cadascú canti la seva, però sobretot ensenyant als infants la importància de les nostres antigues i sàvies tradicions, perquè com bé diu Albert Einstein: “Tot el que puguis imaginar, la natura ja ho ha creat”, tan sols cal que nosaltres mantinguem i passem bé als nostres infants les tradicions per mantenir la natura que ens dona vida!
Molt bon Nadal!
