Rosa Ferrer, professora d’infermeria
“Veure la mort pacífica d’un ésser humà ens recorda una estrella fugaç; una d’un milió de llums en un cel vast que s’il·lumina per un breu moment només per desaparèixer a la nit sense fi, per sempre”, Elisabeth Kubbler-Ros (1926 Suïssa-2004 EUA), metge psiquiatre que va dedicar la seva vida a acompanyar les persones durant el procés de morir.
Em pregunta la meva neta: “Iaia, el testament és allò que es fa per a quan et mors deixar les coses a les persones que vols, oi?”. Ella havia sentit la paraula en una conversa que feia uns moments havíem tingut amb el seu avi. “Sí”, li vaig respondre, “però hi ha un altre tipus de testament, que se’n diu vital, i era d’aquest del que parlàvem amb l’avi”, “Per a què serveix aquest testament?”, va preguntar.
“Doncs mira, es deixa constància de com vols morir quan arribi el moment en què o per un accident o per una malaltia no hi ha una esperança de vida, pots deixar les teves últimes voluntats, que no t’allarguin la vida. “Que et matin?”, va preguntar. “No, preciosa, no cal demanar això, jo he posat que em posin calmants, sedació per no patir, és el que normalment es posa”. “Ah, tu el tens fet, iaia?”. “Sí, vida, fa molts anys que el vaig fer.” “Però no el vas fer perquè et volguessis morir oi?”. “No, és clar que no, en realitat el vaig fer per viure més tranquil·la, mira, tinc posada la música que vull sentir i fins i tot quins colors i olors m’agradaria sentir”. “A veure, iaia, de què serveix això si estàs inconscient i no t’adones de res?” “I tant que t’adones del que passa al teu entorn. Mira, vida, les persones no moren igual si estan envoltades de crits, soroll i llums excessivament potents, que si estan envoltades de veus suaus, acaronades, i amb llums càlides”. “De debò?”, va preguntar. “Mira, quan va morir la iaieta (a la meva mare ella li deia iaieta, va morir d’una hemorràgia cerebral massiva, dies abans que ella fes 6 anys, ara en té 12), em van avisar, perquè ella va tenir temps de prémer el timbre-alarma que duia sempre penjat al coll, i hi vàrem anar immediatament amb l’avi, en arribar ens vam trobar que a casa hi havia dues ambulàncies, la policia i els bombers perquè havien hagut d’obrir la porta, la iaieta estava a la butaca inconscient, vaig anar cap a ella dient-li: ‘Mama, tranquil·la, ja soc aquí’, li vaig agafar la mà dreta mentre li parlava, i algú va dir: ‘No hi ha res a fer, no s’adona de res’, sense mirar, vaig demanar que callessin i vaig continuar parlant-li mentre l’acaronava, va relaxar la seva expressió facial, i, aleshores em va estrènyer la mà, ho vaig dir, i van córrer a posar-li un sèrum, mentre el preparaven, jo li ho explicava tot a ella: ‘Ara, mama, li posaran un sèrum, li faran una petita punxada’, li vaig treure les cadenetes que duia sempre en el canell, ho recordes?” “Sí”, em va dir amb els ulls brillants. “Li varen posar, vaig continuar parlant amb ella de vosaltres, la mama, els tiets, de tu, de com l’estimàvem tots, i de sobte va aixecar el braç esquerre, va obrir els ulls, em va agafar la meva mà entre les seves, tot mirant-me va somriure, jo també li vaig somriure mentre li acariciava la cara amb la meva mà dreta, sense perdre el somriure va tancar els ulls i es va deixar anar. Mira, cuca dolça (quan era més petita li deia cuca dolça i en aquell moment em va sortir), la iaieta va morir tranquil·la perquè va estar acompanyada, acaronada i estimada, i jo (soc filla única), tot i sentir la pena que provoca perdre físicament la mare, vaig sentir la pau que dona veure com es va sentir acompanyada, em va regalar el seu somriure i el seu caliu”. La meva neta feia una estona que m’havia agafat la mà, m’estava mirant als ulls i les dues els teníem brillants de llàgrimes, però somrients, em va abraçar amb força mentre em deia a cau d’orella: “Gràcies, iaia, pel que m’has explicat, ara estic més tranquil·la, t’estimo molt”. “I jo a tu, cuca dolça, i jo a tu!”. La nostra relació s’ha enfortit, ella ho necessitava, i ha entès molt bé, a més, com és d’important l’entorn que hi ha tant per a la persona que mor com per a les que es queden.
Als nens no els hem d’apartar de les coses naturals de la vida, la mort és una cosa natural, de fet, és l’única certesa que tenim en néixer, i de com hàgim viscut i afrontat la vida dependrà com viurem i afrontarem la mort.
Això em porta a una reflexió final: podem imaginar el patiment de tanta gent morint en aquestes guerres salvatges on tan sols es respira odi, terror, soroll de míssils, bombes i plors de dolor i d’impotència? Ara que celebrarem Nadal, podríem dedicar uns moments de la nostra ajustada vida a fer una pregària, cadascú a la seva manera, desitjant la pau, enviant amor a qui està vivint i morint envoltats de terror? Unim-nos per la pau, perquè la unió fa la força, que tots puguem morir en pau!
