Josep Ballbè i Urrit
El devessall de disbarats del president Pedro Sánchez no sembla tenir aturador. Cada jorn que passa fa per “superar-se”. La meva estupefacció va “in crescendo”. La qual cosa no vol pas dir que jo advoqui o em mostri favorable envers la via o tesi del PP per redreçar la marxa del país.
De cap manera! Resta clar, però, que no tenim polítics de nivell. Ni a dreta ni a esquerra. Continuo pensant –i d’ací no em treu ningú– que tal vegada hauria valgut la pena bastir un gran pacte de legislatura entre els dos grups majoritaris de la cambra. Àdhuc, exercint la presidència –a parts iguals– com s’ha fet en algun ajuntament del país de la pell de brau. Pactant unes línies mestres en matèries cabdals (com ara sanitat, educació, pensions, cultura, habitatge, fiscalitat i finançament, entre d’altres. Establir un encaix de boixets d’una més que probable curta durada és massa agosarat. Tot penja d’un fil i em fa més por que una pedregada. “My God!” Com volen que la ciutadania els faci costat?
El llistat de desgavells m’esparvera. Tant se val l’ordre en què llistaré uns quants exemples… Començant pel nyap inacceptable del xantatge d’una formació política catalana (Junts) a l’hora d’investir el president del país. Les “hemeroteques” telemàtiques retraten el cinisme i desvergonyiment de tots i cadascun dels ministres i dirigents del PSOE perjurant, dia rere dia, que l’amnistia era una quimera utòpica i inacceptable. Al·lucino en recordar, concretament, una proclama d’en Patxi López bo i dient que “no hem canviat d’opinió, sinó de temps”. Au va! No ens llepem el dit. Val a dir que ens volen tractar de babaus.
Avui 14 de desembre s’acompleix el 23è aniversari de l’assassinat –per part de membres d’ETA– del bon amic Paco Cano Consuegra, llavors regidor del PP a Viladecavalls. Com podem empassar-nos la “tràgala” de veure com Bildu fa per “coronar” i beneir en Pedro Sánchez?
En passo via amb la paparra vomitiva de sentir l’allau de declaracions xulesques, esotèriques i prescindibles de tot el “staff” en què perjuren i avalen conceptes d’una més que dubtosa credibilitat: l’estat de dret, la divisió de poders (legislatiu, executiu i judicial) o la igualtat de tots els espanyols davant la llei.
De cara a cloure l’article –i podria establir molts altres fets vergonyosos–, el que m’ha “rematat” i tret de polleguera ha estat el nomenament d’en Miquel-Àngel Oliver com a president de l’agència EFE, una entitat oficial, que no governamental… Amb aquest paio al capdavant, es convertirà en l’agència privada de Pedro Sánchez. Vull recordar que el tal Oliver fou secretari d’Estat de Comunicació. Allí es va convertir en un exemple de com aquest president de govern abdueix els seus col·laboradors. Tots ells –àdhuc cadascun dels ministres– esdevenen executors obedients de “la voz de su amo”… En l’exercici de responsable de comunicació del president escollia personalment els periodistes que li podien fer alguna pregunta a les rodes de premsa o acompanyar-lo en els seus viatges. Abusava de convocar rodes de premsa, en què no es permetia cap pregunta.
S’entén, ara, el motiu pel qual he triat un títol tan contundent i destraler? Faig meu un pensament d’en Groucho Marx: “Que aturin el món. En vull baixar”. És evident que no anem bé. Cada dia que passa, les coses funcionen pitjor. Anem enrere, com els crancs. Com diu l’adagi, “he acabat els quartos”. Més ben dit, la paciència. No puc aguantar més.
