Joan Carles Folia, Coach Advace Life
Els nivells d’ensenyament d’un país són uns dels indicadors més preuats per saber si el barem de benestar social i d’estabilitat emocional també estan en bona sintonia amb el que entenem com una vida digna i equilibrada.
És per això que les conclusions de l’últim informe del programa per a l’avaluació internacional dels estudiants –PISA– són especialment preocupants. Encara que aquests resultats s’emmarquen en l’efecte de la pandèmia, que tot i la seva influència no pot servir d’excusa, les dades indiquen una davallada històrica de Catalunya que ens ha de fer reflexionar a fons sobre el model que tenim i les possibilitats de corregir-lo. Perquè els retrocessos són remarcables en assignatures com les matemàtiques, però també en variables referents a l’assetjament escolar o l’equitat del sistema escolar. El sistema educatiu català afronta l’alta complexitat d’una societat que ha conciliat l’arribada de molta immigració i la competència de l’idioma espanyol, fins al punt que la immersió lingüística ha estat una eina indispensable per a la supervivència de l’ensenyament en la llengua pròpia del país i per garantir que l’educació serveixi també d’ascensor social. Però, més enllà d’aquests esforços, l’informe PISA indica que els estudiants catalans es troben a la cua de l’Estat i d’Europa en comprensió lectora i que el seu nivell de matemàtiques ha reculat l’equivalent a un curs sencer.
Ara resulta que a més de ser un indret amb un nivell d’aprenentatge baix, tenim l’índex d’abandonament escolar crescut, l’augment del suïcidi juvenil multiplicat per tres i situacions de violència filioparental i accés avançat a la pornografia força desmesurat. No vull dir que a altres regions del món aquestes situacions no siguin considerades, però la veritat és que a Catalunya la proliferació de tot plegat ens ha de fer prendre decisions amb una determinació severa, definitiva. El nostre país presenta una situació complexa de diversitat i dualitat en l’enfocament d’algunes qüestions d’ensenyament-aprenentatge respecte del territori MEC, és cert; però ara mateix cal fer un escanejat molt considerable de les veritables necessitats que els alumnes, els docents i el mateix sistema demanen. Els que fa molts anys que anem pels centres educatius fent aquesta feina de detecció hem aconseguit redreçar algunes qüestions que són fonamentals a l’hora de poder disposar de models d’ensenyament en què el protagonisme descansi de veritat en l’eix família-escola/institut i l’alumne/a rebi de manera pràctica, immersiva i aprofitable unes eines i recursos que siguin d’aplicació útil, directe i veraç, eficaç i eficient amb una societat cada vegada més exigent. Només poden assolir l’èxit aquells centres docents que són capaços d’incorporar competències que apostin pel desenvolupament i creixement de les persones i que focalitzin la seva feina en el desenvolupament de les capacitats i no pas dels continguts. Preparar els joves del segle XXI té molt a veure amb garantir un domini de les matemàtiques i la comprensió lectora des de les habilitats socials, i oblidant d’una vegada per totes el plistocè mitjà per abordar el domini de la defensa dels arguments, les tècniques de treball transversal i la posada en escena de totes les aptituds personals. El contingut és fàcilment assolible, saber defensar una idea davant de 300 persones, respectant les opinions dels altres, no. Les escoles en les quals hem implantat aquest enfocament són capdavanteres a Catalunya i al món i, a més, saben trobar perfectament i finalment també dominar els continguts.
Els nostres alumnes no són sacs buits que cal emplenar d’informació. Els nostres joves necessiten ser estimulats i motivats per trobar els seus talents i els seus interessos i, des d’aquesta plataforma, formar-los per a tota la vida.
William Ward (professor americà) ja pronosticava que “el mestre mediocre narra. El bon professor explica. El mestre superior demostra. El gran mestre inspira”. Necessitem mestres i un sistema educatiu que inspirin.
