Salvador Cristau Coll, bisbe de Terrassa
La vida és un camí, tot i saber que l’únic camí és Crist mateix, i en aquest camí necessitem, però, orientar-nos, situar-nos al punt en què estem i precisar el nostre objectiu enmig de moltes confusions que ens envolten.
Per això, per orientar els passos concrets de la nostra acció pastoral, he fet públiques unes orientacions pastorals per a aquests pròxims cursos a la nostra diòcesi. Com el seu nom indica, es tracta d’orientacions i volen ser llums per il·luminar alguns aspectes en el moment actual.
Aquestes orientacions presenten unes línies de treball que volen incidir en la vida diocesana tot indicant-nos i suggerint-nos pistes i camins per treballar conjuntament tots, bisbe, preveres, diaques, religiosos i laics. D’entrada, davant d’una societat fortament secularitzada, ens han d’ajudar a tenir unes disposicions interiors favorables per renovar la nostra pastoral a les parròquies, comunitats i moviments presents al Vallès Oriental i el Vallès Occidental. No es tracta de grans innovacions, sinó d’una manera nova de fer el que ja estem fent i també de buscar nous camins per renovar el vigor missioner que el moment present demana de nosaltres. Ens haurien d’ajudar a fer un veritable canvi de mentalitat i són, en definitiva, com una brúixola que ens ha d’orientar en la missió de l’Església, de la qual tots participem des del nostre baptisme.
El títol d’aquestes orientacions per als pròxims cursos és “Caminar junts per evangelitzar enmig de la nostra societat”, i estan dividides en tres apartats, segons el títol. En primer lloc, “Caminar junts”, per reflexionar i revisar les estructures actuals, l’organització pastoral i les actituds a millorar. En segon lloc, “Evangelitzar”, centrant-nos en la gran missió que el Senyor ens encomana. I, en tercer lloc, “En la nostra societat”, indicant-nos l’espai i el temps en el qual vivim, el món concret al qual som enviats per viure, i compartir i comunicar la fe.
Caminar junts és una altra manera de parlar de la “sinodalitat”, que és un terme grec que expressa precisament això. El camí que fem com a cristians el fem junts, al costat els uns dels altres. Un camí que ve de Déu i que torna a ell. Un camí en el qual ens cal, sobretot, ser agraïts a Déu perquè ens ha creat i ens ha cridat a ser fills seus. Des del nostre baptisme formem part de la gran família dels fills de Déu. Un camí en què cadascú hem d’aportar els dons i carismes que hem rebut per a la construcció del regne de Déu.
És per això que les orientacions que proposo en aquest primer bloc van destinades, precisament, a fomentar la fraternitat i el sentit de pertinença a l’Església, com una gran família, coneixent-nos més els uns als altres, creant veritables vincles de fe i amistat que possibilitin portar a la pràctica millor la nostra missió com a cristians. Una missió que té les tres dimensions essencials a l’Església: la predicació de la paraula, la celebració de la fe en la litúrgia i la caritat envers els nostres germans. Sense aquestes tres dimensions, viscudes a la vegada, no podem dir que som veritablement l’Església de Jesucrist.
Unes altres orientacions ens hauran d’ajudar a revisar i, si cal, reestructurar els serveis i activitats de les parròquies i arxiprestats per tal que puguem fer millor el servei que el Senyor ens encomana. En això caldrà la implicació de tots, laics, clergues i consagrats perquè això és el que també significa ser Església.
En aquest temps d’advent, la invitació a caminar junts és la crida que rebé el poble de Déu ja a l’antigor per tal d’avançar en el camí de la fidelitat a un Déu que ens ha creat, que se’ns ha revelat, que ens ha parlat, que ens ha salvat. I és la invitació que us faig a tots vosaltres i a mi mateix, demanant l’ajut de la Mare de Déu, que per Nadal ens portarà la veritable font de la salut.
