Joan Boldú
És un conte escrit poc abans que el món empitjorés.
Només mancaven uns vint dies perquè el govern de Bush pare envaís l’Iraq quan Paul Auster publica el 25 de desembre del 1990 “El Conte de Nadal de l’Auggie Wren”. Un cop acabat el conflicte, el món sencer s’adonà que havia estat víctima d’una enorme i cínica estafa, d’una gran i greu mentida: les armes de destrucció massiva no havien existit mai.
El relat conta l’amistat entre un estanquer de Brooklyn, Auggie Wren, i un escriptor, el Paul, que va a comprar tabac cada dia a l’estanc. Feia anys que es coneixien. Un dia l’Auggie mostrà al Paul el projecte, l’obra de la seva vida: dotze àlbums, un per cada any, amb més de 4.000 fotografies en blanc i negre, fetes totes elles cada dia, a la mateixa hora i des del mateix lloc, la cantonada en la qual es troba el seu negoci de tabac. Feia dotze anys que en feia. Dia rere dia, l’Auggie feia aquestes fotos per copsar un instant a la vida de les persones que passaven per aquesta cantonada, per immobilitzar l’esdevenir de la vida, per representar el temps natural i el temps humà. El Paul començà a mirar-les, anava passant pàgines d’un àlbum i d’un altre fingint que li agradaven, però totes les fotos li semblaven iguals. L’Auggie se n’adonà i li digué que anava massa ràpid, que mai ho entendria si no anava més a poc a cop, que si no es prenia el temps de mirar, no veuria mai res. El Paul les anà mirant sense pressa i comprengué que l’Auggie havia estat fotografiant el temps: el temps de la natura i el temps humà.
El “New York Times” trucà al Paul per dir-li si volia escriure un conte de Nadal per publicar-lo el dia 25. Dubtà. Què sabia ell de Nadal? A més, no li agradaven els contes de Nadal. Els millors contes de Nadal, afirmava, només eren somnis bonics, contes de fades. Li comunicà aquest problema al seu amic, l’Auggie, i ell li respongué que si el convidava a dinar li explicaria una història real, el millor conte de Nadal que hauria sentit mai. Anaren a un restaurant, demanaren el menú i l’Auggie començà a narrar-li el conte de Nadal.
Fa dotze anys, l’Auggie perseguí un jove lladre que havia robat a la seva botiga, però no pogué atrapar-lo. Tanmateix, al lladre li va caure la cartera a terra, que tenia la seva identificació –Robert– amb una direcció. El dia de Nadal, l’Auggie estava sol i volgué tornar la cartera del jove lladre. Arribà a la casa, trucà a la porta i l’obrí una anciana cega, que el confongué amb el seu net i que es pensà que l’havia vingut a visitar per Nadal. Menjaren i passà gairebé tot el dia escoltant les històries de l’àvia. L’Auggie anà al lavabo, on trobà uns paquets amb càmeres de fotos per estrenar, que comprengué que eren robades. En prengué una. Arribà al menjador, va veure l’àvia adormida al sofà. Rentà els plats i se’n va anar de la casa. El Paul mirà la cara de l’Auggie i dubtà de la veritat de la història, pensà que l’Auggie se l’havia inventat. Havia aconseguit, però, que el Paul se’l cregués: “Mentre hi hagi una persona que se la cregui, no hi ha cap història que no pugui ser veritat”. Aquest conte ens presenta difuminats els límits entre la ficció i la realitat, la mentida i la veritat, el bé i el mal. És real la història? El Paul del conte és el mateix autor? Està justificat mentir si podem fer feliç una persona? L’Auggie menteix a l’àvia del Robert, es fa passar pel seu net i roba la càmera de fotos. Tanmateix, ell vol fer-la feliç, ella només desitja no sentir-se sola, i la càmera el fa feliç pel bon ús que en fa. Segurament, l’anciana sap que el visitant no és el seu net, però vol estar acompanyada el dia de Nadal. La fabulació, la ficció, la “mentida” pot tenir un gran valor si fa menys feixuga i més suportable la realitat quotidiana. Podem parlar de veritat a la ficció? Si és ficció, aleshores és mentida? Dubtes, un relat escèptic. Aquest conte de Nadal potser ens convida a obrir ben bé els ulls en un món on res és el que sembla, on ningú no es pot refiar del que veu, del que sent.
