Ramon Bosch
A l’entrevista que li feia aquest diari fa uns dies, Jordi Ballart reconeixia que s’havia equivocat –em sembla que feia servir el plural, però per al cas és el mateix– amb els canvis que s’havien fet al carrer d’Arquimedes.
Crec que és una fita que s’ha de celebrar perquè, si no m’erro, és la primera vegada que reconeix obertament un error en els aproximadament deu anys que fa que fa d’alcalde, entre un partit i un altre.
Per això no em sembla bé que l’oposició li hagi criticat aquest canvi de parer perquè aquesta crítica el pot retreure i, ara que havia agafat embranzida, ves a saber si d’aquí a uns dies no hauria reconegut també que el que han fet al carrer Galileu tampoc no va enlloc. Quan algú reconeix que s’ha equivocat, se li ha d’agrair la sinceritat i animar-lo a seguir pel mateix camí, a veure si amb l’ajuda de tots podem aconseguir que reconegui que això de l’urbanisme tàctic no ha passat del nivell de l’ocurrència. Això l’allunyaria dels plantejaments de polítics com Xavier Matilla que, a la mateixa edició d’aquest diari que publicava la retractació de l’alcalde, encara defensava les virtuts d’aquesta manera de fer pegats fent veure que es fa urbanisme.
Una altra de les coses que cridaven l’atenció en aquesta entrevista és la declaració de tenir la voluntat de fer un pressupost de base zero. Aquest és un gran mite de la política, com el monstre del llac Ness, tothom en parla, però ningú no n’ha vist mai cap, almenys a l’Administració pública. Com el seu nom indica, el pressupost de base zero obliga a fer de bell nou tot el pressupost, analitzant partida per partida per saber la seva eficàcia, si té sentit mantenir-la i el seu encaix a la planificació general. Per tant, sense tenir prèviament un bon sistema d’indicadors de rendiment i d’impacte, és molt difícil tenir els elements necessaris per poder avaluar el sentit i la necessitat de cada partida pressupostària. Però, a més a més, el percentatge de pressupost captiu que tenen els ajuntaments –els diners que s’han de dedicar necessàriament a personal, neteja, manteniment, escoles, sector públic, etc.– és tan alt, que el marge que queda alliberat per fer un pressupost de bell nou és tan estret que sovint no justifica l’esforç que requereix. Això no vol dir que no s’hagi de projectar una mirada crítica sobre els pressupostos i mirar de trencar certes inèrcies que es mantenen, perquè ningú té ganes de trepitjar més ulls de poll dels necessaris. En tot cas, benvinguda sigui aquesta voluntat d’anàlisi radical dels pressupostos, només cal reclamar transparència perquè les reflexions que es facin i les conclusions a què s’arribi puguin ser compartides per tothom que hi tingui interès. Dit això, jo només gosaria fer una recomanació: si es vol fer aquest exercici, jo el faria al més aviat possible per poder-lo aplicar a l’exercici del 2025 que, segons els entesos, serà complicat per als comptes municipals. I, ja de passada, començaria a fer-me la idea d’haver de tornar a apujar els impostos i bastant més del que s’ha fet aquest any.
L’alcalde, a l’entrevista, parla també del futur Palau de Congressos. No tinc prou elements per avaluar-ne la necessitat, però l’argumentari hauria de tenir una mica més de densitat que no pas dir que, així, les cerimònies de graduació de la UPC no s’haurien de fer a Barcelona o hi hauríem pogut celebrar els Premis Gaudí. Estic segur, però, que, ja que s’ha inclòs en el Pla de Mandat, s’hauran fet els estudis corresponents que en justifiquin la inversió. En tot cas, el que em sembla evident és que, si s’ha de fer, caldria construir-lo al centre de Terrassa, seria un error ubicar-lo tant a Can Jofresa com a l’antic Mercadal de Montserrat. Això de les noves centralitats queda molt bé sobre el paper, però a la pràctica és molt difícil que funcionin. I si no que els ho preguntin als gestors i usuaris de l’Auditori de Barcelona o, sense anar tan lluny, als residents i comerciants del Vapor Gran.
